ALEXANDRIA

Si el gran Alejandro Magne tornara de l’eternitat, possiblement seria per demanar explicacions als egipcis al voltant del què han fet amb la seua meravellosa ciutat. Probablement si Cleopatra hagués nascut avui a Alexandria, Juli Cèsar no s’hagués fixat en ella com a gran faraona successora d’una gran estirp i l’antiguitat hauria perdut una de les figures femenines més emblemàtiques de l’antiguitat. Tots dos són ben afortunats per no veure que s’ha fet amb la perla d’Egipte.

Després de visitar Alexandria he arribat fins i tot a pensar que els egipcis no mereixen la terra que se’ls ha donat, per després penedir-me’n i adonar-me’n de que jo no soc ningú per jutjar als altres. Com a excusa, si pot haver-hi excusa davant d’aquest visceral juí, la brutedat, el soroll i la poca cura que mantenen els natius cap a d’aquesta terra fa que els meus pitjors pensaments surten a la llum.

No obstant no tot es culpa de l’esser humà; així si al 1823 un terratrèmol no va respectar l’antic far no es culpa de la raça humana; es més per sort encara es conserven les restes de l’antiga meravella del mon clàssic, ja que el sultà regnant va fer construir amb les deixalles del far, la fortalesa de Quaitbay al 1480. Avui aquest castell de faula perfectament restaurat, fa les delícies dels pocs turistes que s’apropen a la ciutat.

En temps de Durrell, quan la ciutat li feia servir d’escenari per a la seva afamada obra “El quartet d’Alexandria” no devia estar tan malament la cosa, i personatges com Churchill, amb l’excusa de vigilar el canal, s’apropaven a alguns dels formidables cafès de l’època que encara –més o menys- romanen oberts i feien les seues xerrades a les terrasses del Cecil Hotel o del Windsor Palace. Quan fugiren els anglesos –que per altra banda ja havien abusat massa del colonialisme i l’opressió cap al nacionalisme egipci- els locals no van voler o no van saber mantenir els bells edificis decimonònics que els súbdits de la reina Victoria els havien deixat.

I no tot han de ser males noticies per a la decadent Alexandria; per fi l’UNESCO es va fixar en ella i al 2002 li va regalar, amb ajuda econòmica de molts altres països, una gran Biblioteca que tracta a totes llums, de reclamar un lloc per a la ciutat en la historia.

És una llàstima que les paraules “medi ambient”, “reciclatge”, “sostenibilitat” i altres semblants que ja formen part del nostre vocabulari bàsic, no viatgen a la mateixa velocitat que ho fan els mòbils d’última generació, els IPOD i els USB connectats als aparells de música dels taxis grocs i negres que circulen de forma caòtica i estrident pels carrers de la que fou un dia, una gran ciutat.

Siwa; l'oasi de pau

Malgrat aleshores no me n’adonava de la mateixa manera que ara, ha segut tornar a casa i sentir que allò que vaig viure a l’oasi fou una experiència única. No crec ni en la recerca de les ànimes ni en el consol de milers de viatgers que encomanen el seu xacra als esperits tibetans i que tornen havent-se descobert a si mateixos; massa espiritual per mi que em considere mundana i poca cosa.

No obstant Siwa em va donar una nova força; observar, junt a la meua familia, als xiquets corrent descalços per carrers de sorra o seure al terra amb l’únic passatemps de mirar com les dones de Siwa, abillades d’aquella característica manera, son transportades en carros tirats per rucs, em va donar molta pau interior. Fins ara pensava que la pau interior solament consistia en avorrir-se bona cosa, però aquest nou viatge al desert m’ha fet veure que hi ha indrets del món que encara no han canviat, que romanen inalterables front a l’era de la comunicació.

La posta de sol a Fatnas Island, xerrant amb locals o forans, mentre que la meua menuda feia castells de sorra sota les branques de les palmeres, és sense lloc a dubtes una oportunitat de gaudir de la bellesa natural, sense necessitar res més que una cadira de fusta de palma i la vista del sol que es banya al llac natural abans d’amargar-se completament al darrere de les dunes del desert que es perd més enllà de Líbia.

VOLUBILIS, MARE QUNA CALDA!!

Aquesta foto sempre ha sigut una de les meves debilitats, ja fa tan de temps que la qualitat no és bona, ho sé. Ara que l'he vista, m'he decidit a escriure ací el meu "diari d'una dona al magrib", del qual Volúbilis és la darrera entrega...que més dóna si no anem per parts!!

VOLUBILIS…MARE QUINA CALDA!!

He de reconèixer el mal estat, les poques indicacions i la deixadesa que envaeixen aquestes runes romanes, que per altra banda no és compren atés que aquest jaciment consta com al més important del país i és testimoni del passat gloriós que també al Magrib va tenir l’imperi romà. No obstant, cal dir que malgrat haja tingut el privilegi de visitar, abans i després, altres runes cèlebres que van ser aixecades durant l’apoteosi de l’imperi cas del Coliseu a Roma, dels banys romans a Bath, de la Decàpolis de Jerash a Jordània, Pomepeia i Cartago a Tunísia entre d’altres, trobar-me davant de Volúbilis em tenia pressa de certa excitació que solament tornaria a sentir anys després al jaciment de Sejla. Al no ser una entesa en la matèria i gaudir del meu propi criteri alhora de definir el perquè m’agraden més unes runes que altres, tinc la suficient gallardia com per a poder expressar que sota el meu parer, aquestes pedres, testimoni de temps immemorials, no han gaudit del valor ni de la protecció que mereixen.

Si ni les autoritats del país marroquí han valorat aquestos vestigis ancestrals, molt menys anaven a tocar la fibra sensible dels meus companys de viatge. Com un xiquet que fa els deures a tota pressa per després anar-se’n a jugar amb els veïns, Marc va travessar tot l’antiga Meknes sense aturar-se fins trobar-nos amb el pujol que amagava els vestigis romans. Quan estacionàvem el cotxe al davant de les runes la temperatura exterior era ja de 37º, i ni tan sols fregàvem les dotze del migdia, tot això unit als vint dirhams del preu de l’entrada (lladres!! els cridava Sergi des de l’interior del recinte) feu que la visita a Volúbilis es convertira en una dura penitència per a d’aquesta humil natzarena.

Mentre que jo romania embaladida imaginant a elegants dones abillades amb blanques túniques de lli, quan ja veia els seus pentinats recollits en delicats i primorosos monyos als clatells i fins i tot quasi podia sentir el soroll dels carros aproximant-se a l’àgora, Marc em despertava dels meus somnis amb cara de qui va a dir-te quelcom summament interessant i encara veig la seua gran boca somrient i ben oberta que tractava de convencem am un “què? Marxem ja?”. La meua fingida indiferència (en aquells moments me l’haguera carregat) i la meua sobtada i pretesa sordera eren tot una provocació per tal que Sergi i Marc es miraren l’un a l’altre i tot seguit es dedicaren a donar tombs al voltant mussitant un incessant “mare quina calda!!”...

Hi ha una dita popular que resa així: “Déu estreny però no ofega”, per sort, allí estava Hèctor, content amb el seu destí, càmera a la mà i allunyat de la resta del grup per a que no interferirem en el seu impressionant reportatge fotogràfic de les runes de Volúbilis; no va deixar cap casa, ni mosaic, ni capitell sense fotografiar, fins que el grup dels descontents amb la visita feren seu el fet que diu que la unió dóna la força, i ja que les seves constants intentes de cridar la meua atenció no donaven el fruit desitjat, convertiren a Hèctor en la seva propera víctima. Quan finalment tan Sergi com Marc s’adonaren que les columnes corínties no fan ombra, quan ja havien aconseguit acurtar els seus pantalons a força de doblecs fins a l’altura dels engolants, i un cop havien fet que les curtes mànegues de les samarretes es transformaren en improvisats tirants, emprengueren dons l’assetjament i enderrocament de la presa. Com gats famolencs que han olorat el ratolí, van anar aproximant-se a un Hèctor embovat davant la presència d’un bell mosaic d’una antiga casa de l’àgora, aconseguint que el barret de palla es precipitara al bell mig del mosaic.

Abans que foren temptats d’anar a buscar el barret i ja que estaven, fer una partideta de scrable amb la resta del mosaic, em vaig ofuscar en rescatar el maleït barret al mateix temps que tractava d’evitar que ens feren fora de les runes alguns dels guardes armats que ens vigilaven de tant en tant. Després d’aquest incident, vaig haver-hi d’assumir que a 40º a l’ombra, per dir alguna cosa ja que en un grapat de kilòmetres a la redona no es divisava cap arbre, no anava a treure molt més interès per part dels meus amics del que havien mostrat fins al moment.


Així, amb un somriure de complicitat entre ells, abandonarem Volúbilis uns feliços, altres resignats.

QUIN BON ÀPAT!!

El primer dinar de la meua filla, ja ha plogut prou des d’aquell dia, fins i tot la nena ara és més rossa, té els ulls verds i em fa patir més al hora de sopar.

Com a mare em senc orgullosa de la meua creació, com a esser humà em trobe responsable d’haver dut al món aquesta petita criatura i això no és bo si eres d’aquelles que t’agrada dormir sense preocupacions. Immersos en aquesta crisi econòmica de la qual dia rere dia observes les nefastes conseqüències; amics amb família que es queden a l’atur, parelles que no poden pagar les desorbitades hipoteques... i preocupada per tot el que passa al meu voltant. I al meu cap apareix aquell anunci que diu “no són temps per a venir al món”.

No obstant d’això, ahir parlava amb unes amigues, i una d’elles esta actualment immersa en un costos –en ambdos sentits- procés d’adopció. Em va revelar, que jo ho desconeixia totalment, que les parelles que ja tenen fills van per davant en les llargues llistes d’espera d’aquells que no en tenen perquè se’ls “pressuposa” que són bons pares, mentre que els que no tenen fills han de demostrar-ho.

Em vaig quedar perplexa, pensant en que les lleis, fins i tot en un tema tan subtil com és el de l’adopció, són a sovint, molt injustes. Aleshores, mire aquesta fotografia, veig tanta inoncència en eixos ulls que ens miren amb admiració, que pense que hauríem de donar gràcies a totes hores per tenir-nos els uns als altres. Els mals temps passaran, i passaran per a tots en un sentit o en un altre. Són temps difícils, molt difícils, però benvinguda siga aquella criatura que desafiant al destí ve al món per a fer-nos feliços.

SAINT CHELY DU TARN

Saint Chely du Tarn és un poble molt menut que es perd en la immensitat de la gran muntanya verda que l’envolta.

Saint Chely du Tarn és la llar de la pau, un poble per a no fer res més que mirar i envair-se de l’oxigen que acomiaden els grans avets del voltant. I allí férem cap, quasi sense esperar-ho, un estiu de fa tres anys.

Per arribar-hi, preneu nota: cal acostar-se primer a la Costa Brava, i gaudir un dia o dos de les seves aigües fredes, cal després pujar amunt a munt cap a Beziers, per tal de parar al bell mig de la plaça i gaudir de les amanides que solament els francesos saben com decorar. I un cop, si seguiu amunt, i diviseu un pont que toca els núvols, el pont de Milleu, el més alt del món, ja gairebé estareu a la Lozere.

Saint Enimie, la Malaine... tots ells pobles de faula que mai hauríeu imaginat. I entre ells, el bell castell de La Caze que el riu Jonte acarona dia rere dia. La Loziere, eixa gran desconeguda francesa amb la qual tots hem somiat algun cop.

MARRAKESH

Fa dos estius va arribar el moment, era una promesa no complida que s’arrossegava feia ja nou anys; tornar amb ell a Marrakesh. I de sobte, una oportunitat, tres dies per a nosaltres i la ciutat imperial esperant-nos.

Tornava a ser agost a Marrakesh, després de nou anys, tornava a ser agost. Però aquest cop les butxaques ja no eren les de la noia que tot començava a treballar, eren ja unes butxaques que podien permetre’s fugir de les puces dels hostals de 500 pessetes de la Medina.

I de sobte, sense temps a desfer maletes, m’envoltava ja Jma el Fna. Qui no l’ha vista, mai la podrà imaginar, qui no la coneix, mai la podrà jutjar, i qui l’ha gaudit, mai la podrà oblidar, així és i serà Jma el Fna. Ni és la més maca, ni la més gran, ni tan sols la més especial, però és única i té vida, amb tot el que això comporta. Únics són els seus sucs de taronja, que malgrat no són els nostres, refresquen quasi tan com aquell suc recentment espremut que et porten al llit el primer dia de casats, i la vespra –quan desapareix l’embruixament de la taronja- és un anar d’ací cap allà observant els acròbates, els encantadors de serps i l’hipnotisme dels conta faules. A la nit, torna a transformar-se; els cuiners de la plaça treuen les seues viandes als menjadors improvisats mentre capten clientela local i forana , els tuaregs de blau indi venen el seus fardatxos embotellats i curiosos ungüents potenciadors de mil i un atributs. El cafè de France aspira novament a no tenir ni una sola cadira buida des d’on divisar la plaça amb la grata companyia d’un gelat o d’un té a la menta. Cau la nit a Jma el Fna i quan el sol torne a brillar amb més força si cap, tornaran els carros que venen suc i les tatuadores de henna a demanar el braç, la mà o qualsevol part d’una femella sobre la qual dibuixar les seues flors.

Malgrat sembla mentida, que no ho és, Marrakesh és més que Jma el Fna, és també la ciutat de les tombes saddiens, del Palau Bahia, la Medersa Ben Yossef i de la Koutoubia (germana bessona de la Giralda) i quan es busca la pau, no hi ha millor lloc que els jardins Majorelle. De blaus, grocs i verds, de plantes i de flors, llar d’ocells, gats i tortugues una visita per a obrir els sentits; tacte, vista i olfacte.

Marrakesh és el basar més complet del Nord d’Africa, tal volta no tan estimat com el de Fez, però si ben dotat de tot tipus de mercaderies d’aquelles que tan els agraden als occidentals que fins a Marrakesh viatgen. Molts no saben, perquè no pregunten, que la fusta polida i brillant, a cops decorada amb nacre, prové d’Essaouira, que la ceràmica és millor a Fez, que les gavies que tant agraden són de Sidi Bou Said, i que la belly dance mai s’ha ballat a Marroc llevat d’en estil tribal. Però hi ha un altre souq més enllà dels voltants de la Plaça Jma el Fna, hi ha un mercat tradicional que s’estén per la part sud de la Medina, on els turistes prompte desisteixen de caminar a colzades entre els natius amb el risc que una moto, en el millor dels casos, o un ruc carregat de menta, en el pitjor, se’n porten per davant a un incaut visitant. Els anyells són penjats en les carnisseries de metre per metre a l’exposició dels compradors, les gallines vives són degollades entre la bullícia dels transeünts mentre que la sang fresca xopa el carrer sense asfaltar. I tot just, al costat, és ven l’olorosa pedra de color àmbar, el vidre que talla la sang del afaitat, les petites flors de lis, el cardamom, el pa cuit...el carret dels dolços passa per davant dels nostres nassos i la barreja és única.

La ciutat imperial que habita a l’Atlas està viva, més viva que qualsevol altra ciutat d’Africa, més viva que les nostres ciutats grises i industrials, més viva que un jardí verd de centre Europa. La ciutat imperial no dorm, i sempre esta a l’aguait de pescar nous adeptes que la nodreixen amb més vida.

TERRA DE RETORN

Tot plegat vinc de La Rioja. Un altre cop hem tornat a aquestes terres hospitalàries perquè teníem quelcom que celebrar. I per tal de fer festa, hem anat fins a La Rioja, terra de bons vins i millors caldos.

Com sempre, que ja són tres anys de seguir aquesta ruta, malgrat el centenar quilòmetres de distància no hem pogut deixar de passar per un dels llocs de la península més recomanables sota el meu criteri; La Guardia. Aquest petit poblet conjumina en poca extensió tot el millor que hi ha de La Rioja i del País Basc, tal volta, perquè són gent intel·ligent, que conserven la denominació d’origen Rioja (Rioja Alta, concretament) i la bona costum dels bascos quan es tracta de donar-li a la mandíbula i del bon menjar.

La Rioja Alta, que pertany a Araba, encapçalada per Haro, La Guardia, La Bastida, El Ciego i un bon grapat de pobles més, fan que fins i tot les pedres de les seves antigues esglésies oloren a ví, a fred de desembre, a verema, i conviden a gaudir del paisatge tot regat de conreu vinícola. Castells deserts, bodegues de disseny, bodegues d’antany...tot i més cap en tan poc espai; i alguns noms com Muga o Marques de Riscal, sonen a celebració, a rencontre, a bons moments davant d’una taula i una ampolla compartida.

Ho hem celebrat i hem tornat, i malgrat em promet jo sola que he d’ampliar els horitzons, no descarte que quan tinga quelcom que celebrar, no tornaré a la Rioja Alta.