de juliol 03, 2006

Passió




Orient mitja i tot el que tinga a veure amb aquesta ancestral cultura fa temps que em tenen presa d'una captivadora admiració.

I la Belly dance no podia ser menys. Sabeu d'on ve el nom de "belly dance"??els iniciats en l'anglès, saben que la traducció de belly es ventre, però el nom que rep aquest ball, el de "dansa del ventre" es deu a una curiosa confusió. Quan els anglesos arribaren a Egipte i foren testimonis del bell art de la dansa -fins l'època otomana fou un secret i sols les gitanes saguassis ballaven per al públic- preguntaren als egpipcis què coi de ball era eixe que practicaven les dones. Ells contestaven que era "baladi", el nom original del ball i que significa "poble", es a dir "el ball del poble" i ells entengueren "belly", la dansa del melic, i més eufemisticament, la dansa del ventre.

Amb aquest malentés la belly dance ha arribat fins als nostres dies, i Hollywood es va encarregar de decorar-la amb or i pedres de cristall, de treure de sobre de les ballarines les groses i llargues túniques pròpies del país, tan poc evocadores, i canviar-les per gases curtes i transparents. De tapar-ne el verdader sentit d'aquesta dansa, enfocada a la maternitat i a la força de la dona, per tal de vendre-la com quelcom per fer embogir al sexe masculí, i va tenir cura d'amagar el sabre i el bastó, eines enfocades a mostrar a una femella forta. Ara per ara, entre els nubis -i en especial entre els mascles- encara es practica la dansa del bastó, així com en pobles d'Afganistan, però poques dones s'atreveixen a lluir-lo i la belly dance, en el millors dels casos, queda reduïda, a l'Orient mitjà i a països de l'Àfrica del sud, a l'àmbit de les bodes ballant-se solament en preséncia de les familiars i convidades. La resta és pur espectàcle.

de juny 21, 2006

bella


Solo ella podía seguir tal cual; sólo ella puede ser bella con la lluvia, con el sol, con el frio, con la niebla.

Que otra ciudad merece este título? Bella Venecia; isla de palacios, máscaras, dorados mosaicos y suntuosos trajes. Góndolas que parten hacia estrechos canales siendo guarida de enamorados, terrazas en pleno frio invernal al abrigo de un ardiente capuchino.

Venecia la eterna; romántica, melancólica, cautivadora y siempre bella.

de juny 12, 2006

Milàn

De ben xicoteta vaig estar un cop a Milàn. Es tractava d'un llarg viatge amb bus que van organitzar les monges del col·legi. Amb onze anys no es pot demanar massa i pot ser tenia una vaga idea del que anava a trobar.

Milàn passarà de nou sense pena ni glòria a l'àlbum de records que poc a poc s'esborren. Poca cosa a dir sobre la ciutat llombarda; que fa fred, que neva a l'hivern i que llevat d'una experiència sobre la glaçada terrassa del Duomo i una escapada a la galeria Victorio Emanuelle, res més es pot destacar d'aquesta ciutat gris.

Els/les amants de Gucci, Versace o Armani no crec que estiguin d'acord, però en fi, el viatjar te aquestes cosses, uns es tornen bojos per un indret i altres passem per ell sense pena ni glòria.

de juny 08, 2006

El regreso; Londres


No me lo planteaba, sinceramente. Ni pense que me causaría tanta satisfacción volver a pisar tierras inglesas. Era una alborotada adolescente cuando llegue a la ciudad del grunge y a menudo, los adolescentes, tienden a olvidar.

Habia borrado de mi mente el camino desde Notting hasta mi querido Portobello; la casa dónde tomaba té de jazmin ya no estaba, en su lugar un acogedor pub de paredes de ladrillo, chimenea y cuadros a lo pop art sustituía la oscura teteria donde mil veces me habia recostado en sus cojines.

Esta vez no vi a la menuda Wendy James, con la que solía tropezarme en mi pubertad y cuyo "I don't care" todavía me sacia de libertad cuando las circunstancias agobian más de lo debido. La eche de menos, pero pude adivinar que no debia andar lejos de su amada Portobello.

Alli seguía mi colegio; me acerque hasta su puerta, donde años antes me fumaba mis primeros pitillos y aún hoy, y por desgracia, sigo con el mismo horrible hábito de entonces.

Volvi al Soho, pero encontré que Carnaby ya no era ni tan siquiera la sombra de lo que dicen un día fue. Mi Soho de prostitutas y discos de segunda mano, ya no existía. En su lugar un bufeet de yo-sushi y algunos bares que ni siquiera son de ambiente.

Por suerte, siempre nos quedará Covent Garden; las mismas tiendas, las mismas terrazas, la misma gente. Allí me senti de nuevo, la a niña de quince años que un día llegaba de su Levante Feliz a la gloriosa Londres; sonreí con los mimos callejeros y con los zancudos charlatanes, y poco a poco el inglés se volvió más facil y asimilable. Disfrute de un mal cafe ingles y aburrí a mi compañero con historietas de mi vida en la city.

Esta vez, querida ciudad, espero tardar menos en volver.

de juny 06, 2006

Dubai; el emirato de nunca jamas


Si alguna vez os habeis parado a pensar en lo poderoso que puede ser Dn.Dinero, no os perdais Dubai.

El único hotel de siete estrellas del mundo junto a una playa divina, de un país islámico como el que más, donde las occidentales se pasean en tanga y las creyentes de la palabra del profeta se bañan con abaias.

Una chica pide un cafe en el centro de Dubai, viste shorts de Chanel, camiseta de tiras con bordados de Escada sobre el insinuante pecho y la pedicura más fina que puedas encontrar. De pronto aparece un chico con una túnica blanca hasta los pies, y trata de tapar a su novia con una torera vaquera de las recelosas miradas de los babeantes inquilinos de las mesas de alrededor. Asi es Dubai.




Un creek repleto de vida, extranjeros que nunca llegaran a ser dubaitis que se parten la espalda, día a día, por esa patria chica a la que sueñan con volver. Autobuses que tienen los mejores asientos restringidos a mujeres, oro por doquier, cristal teñido hasta donde alcanza la vista, y en su seno, el centro del Mundo, como ellos lo llaman.

Gente que en su andar de día a día, se paran a ver lo que nunca tendran, las suntuosas villas del complejo The Palm. Anuncios del edficio más alto del mundo, se mezclan con chiquitas entradas en carne, que hacen footing a los pies de las Emirates Towers, cubiertas por un velo negro del que solo se ven sus novedosas Nikes.

Que más puede comprar el poderoso Dn. Dinero??

de maig 31, 2006

El mejor secreto; Oman VI

El mejor secreto de Oman no son sus gentes, ambables, hospitalarias, tolerantes y siempre dispuestas a ayudar al viajero. No, no hablamos de la variopinta geografía humana cuando nos referimos al secreto de Oman.

Tampoco son sus bellas ciudades; ni la embriagadora y siempre bella Muscat, ni la divina y exigente Nizwa, ni tan siquiera la blanca ciudad costera de Sohar y tampoco la antigua Sur, anclada en una bahia de hermosos dhows surcando sus costas tal como un día hicieran el mítico Simbad el Marino o el renombrado Marco Polo.


No guardan dicho secreto las eternas arenas de Wahiba, donde los atardeceres son rojos y las noches blancas por el brillo de las mil estrellas que en ellas se aglutinan. Wahiba, hogar del último orix, refugio de dromedarios y poblados de nómadas jaimas.

Ni siquiera son sus virginales costas en las que las tortugas rompen sus cascarones para salir al sol, donde los tiburones se dejan arrastrar jugando con la resaca, hasta las mismas orillas de Khasab y los delfines escoltan a los antiguos dhows que cargan intrépidos marineros.

El mejor secreto de Oman lo guardan celosamente las montañas; en un vano entre las rocosas se abre subitamente y sin previo aviso, la vida. Vida que simboliza el agua. Preciado líquido cayendo desde las cascadas, que discurre entre piscinas naturales, y llega hasta las orillas calmando la sed de palmeras y plantaciones. Agua limpia, agua clara, agus dulce, agua fresca, agua oculta al resto de mortales que jamas imaginamos que tal belleza podría ocultarse en los numerosos Wadis de Oman.

Inshala el secreto sea guardado de infieles que prostituyan este paraiso.

de maig 29, 2006

Ras al Jinz; Oman V



Acampar bajo la ténue luz de las estrellas en la reserva natural de Ras Al Jinz. Ser guíados por hombres de blancas túnicas que te muestran su más preciado tesoro; la gran tortuga verde que cada cuatro años vuelve a la misma pequeña cala para hacer un agujero en la arena y dejar alli su futuro.

Y con el alba, volver sobre tus pasos para descubrir que la gran tortuga ha vuelto al mar, dejando su rastro en la arena. Míticos animales que tienen escrito en sus genes que algún día han de volver a Ras Al Jinz.

de maig 26, 2006

Khasab; Oman IV





Soc mediterrània, no ho puc negar. Soc de mar i de salitre, de platja i de sol, de pell que no es socarra llevat quan el mal ve d'Almansa. El meu Mediterrani per a mi és més que un mar, però la mar ho és tot.





Com en qualsevol parella, la mar i jo hem tingut les nostres disputes i les nostres reconciliacions; l'estime. L'estime a l'estiu quan em refresca i l'estime a l'hivern, quan ella tan magnífica escolta les meues pregaries o se'n beu les meues llàgrimes.




La mar i jo ens hem tornat a trobar; com en el millor somni l'he trobada turquesa i calmada, l'he trobada al darrrere d'una muntanya i l'he trobada en una cala d'arenes blanques e inmaculades. L'he trobada a Khasab i m'ha rebut farcida de vida, taurons, cavallets de mar, dofins i estranys vaixells que penetraven en ella. Allà on s'acaba el món, comença Khasab.

La mezquita entre las mezquitas; Oman III

Dejadme que os narre una historia:

En un país donde siempre brilla el sol, en una ciudad que se dispersa entre el mar y las montañas, donde los hombres visten de blanco y las mujeres se cubren de negro y oro, se erigió una mezquita para commemorar el reinado del Sultán. Obsesionado con salir del ostracismo al que occidente le habia condenado, el rico mandatario quiso eregir, en honor a Mahoma, el más bello monumento que jamás hombre alguno hubiese podido soñar. De este modo, mando levantar una obra faraónica de marmol blanco que brillara más que el sol, la decoró con bellos jardines y preciosas fuentes donde los pájaros y los hombres calmarían su sed y se guarecerían en la sombra de los mejores frutales, en sus techos colocarían las más ornamentadas y hermosas maderas de Oriente, y sus fieles pisarían la más bella y larga alfombra que las manos iranís fueran capaces de tejer, traerían los mejores esmaltes para sus mosaicos interiores, los más diestros artesanos para la confección de sus murales, y cuando la noche destronara al sol, los creyentes seguirían acudiendo a la llamada del almohacid iluminados por la lámpara más grande de toda la humanidad. Y para demostrar cuan grande es el poder del Sultán, la mezquita permanece abierta a fieles e infieles, y sus puertas de perfumado sándalo nunca se cerrarán.



Así nació la Gran Mezquita de Oman.

de maig 23, 2006

Old Muscat, Omàn II

De petita em quedava embelesada amb les faules de les Mil i Una Nits, avui encara somni amb odalísques que ballen la dansa del ventre cobertes de gasses multicolors i pedreria als malucs, que prenen el chai amb gots de vidre fi ribetejats d'or mentre trepitgen catifes de fil iranià amb la suau llum d'una espelma com a fons.

Si tot això avui encara tinguera lloc, si algun califa tingués un harem de belles dones de llargs cabells negres que ballaren al so d'una darbuca, necessàriament hauria de ser entre les parets del Palau Alan.


Flanquejat a terra pels Forts de Al Jalali i Al Mirani, guardat gelosament per la mar de qualsevol atac de pirates a la deriva en el Mar d'Aràbia, el Palau Alan representa tots els faustes d'un món ancestral que ara per ara no te cabuda llevat d'Omàn. Sostres que dibuixen amb indi un cel d'estrelles daurades, pilars que eleven fins a lo diví la figura del sultà i una blanca i polida balconada de marbre mitjançant la qual arrimar-se al poble de tant en tant.



Qui fòra la filla del sultà per jugar a donar la llibertat als coloms missatgers que travessaren les altes reixes de la porta! qui fòra sultà per gaudir dels privilegis de ser un Dèu entre els mortals! Qui fòra, ni tan sols, el gat de la sultana per tal de caminar amb port elegant sobre les llises rajoles del Palau d'Alan...

d’abril 28, 2006

El despertar dels sentits; Omàn I



La vista no em dona per a més enllà de les muntanyes Hajar, tota la resta és boira. No sé si son les meves lents de contacte les que s'han entelat o es que fora d'eixe horitzó no hi ha res.

De sobte, un home amb gel·laba ultra blanca passa pel meu costat i al darrera deixa una fragància que quasi es pot tocar. Perseguint el perfum que parla d'anys ancestrals arribe fins al soc. Reconec la mirra, l'encens i em presenten el sàndal, la rossa i el gessamí

Abaies negres em rodegen i la llum que es filtra per les voltes il·lumina la màscara d'or d'una dona de mans tatuades que compra un cremador omaní. Em quede quieta, inmòbil i la màscara brilla amb més força si cap.





Surt del soc encara perplexa per allò que els meus maldestres i miops ulls han contemplat. La Corniche en tota la seva magnitud em fa la salutació esperada...

de març 17, 2006

La noche de Amman


Despertar oyendo un cántico monótono, inteligible, apenas inaudible pero redoblando en los tímpanos y en lo más recóndito de tu cerebro. Apenas se ha hecho de día y el exótismo se abre camino desde los oídos hasta las venas por transfusión directa; el almohacid nos recuerda que estamos inmersos en un punto lejano del planeta tierra, en Amman.

Un nuevo día la luz iluminara las ruinas romanas de la ciudad antigua, las bulliciosas calles del centro, los escaparates caragados de oro donde las novias compran sus dotes, los mercados y los palacios, las miserias humanas y los hoteles de lujo...cesó el reino de la noche en Amman, aunque...volvera.

Petra


Petra es aquello que todos tenemos escondido en lo más recondito de nuestro ser...cambiante, oculta, misteriosa, ajena al tiempo en que vivimos, desierta a veces, bullciosa a menudo...vivo reflejo de la realidad diaria del ser humano. Según la luz, según el clima, según el día, Petra se manifiesta de una forma u otra, sus fachadas adquieren tonos distintos a medida que avanza el día pasando del rosa al amarillo, del amarillo al ocre, del ocre al violaceo, del violacio al rosa. Así es Petra, la eterna rosa del desierto. Así somos nosotros.

Nuestras miserias y nuestras alegrias reflejadas en la belleza de la piedra.

de març 09, 2006

Kairouan la santa; Tunisia


Diuen que si vas quatre cops a Kairouan es com si haguessis viatjat a la Meca...jo no ho sé. No soc pas creient, però aquesta ciutat és la quarta ciutat Santa de l'Islam i també marca un abans i un després d'un viatge a Tunisia... el abans es veu reflectida a la capital i a la seua avinguda, a les seues dones sense vel i a la modernitat del seu tub...el després te com a cap i casal Kairouan..després d'una visita a la ciutat murallada, ja res torna a ser el mateix.

Un poble qualsevol; Tunis


Podia haver sigut qualsevol poble de la costa, però va ser Mahdia... una loteria, una fugida dels cridaners ressorts de les més conegudes Hammamet o Soussa, però aquell poble no va ser pas un indret de pau. Sols la deessa fortuna podia estar tan avorrida com per a fer coincidir la nostra visita amb un festival, una boda i un concert d'estiu. I allí estàvem nosaltres, sense pegar ull en tota la nit...per sort, ben de matí, no hi quedava ningú.

Tunis; la ciutat


L'esplendorosa avinguda Hamid Bourgila...dèu ni do!! qui ha dit que estem en Àfrica? Per sort sols hi ha que caminar fins al final de l'avinguda i travessar la Porta de França. Amagades darrera el souk on es compra i es ven tot tipus de souvenir turístic, un cop hem deixat al darrere el grup d'anglesos i l'eixam de cridaners peninsulars, una Medina diferent surt a rebrens. Per on transiten dones, nens, vells, carros, rucs...la vida normal dins la Medina es allò que la fa tan diferent.

Singapur



Boja!!!!!!!!!! completament...sense possibilitat d'un entrellum de salvació. Bogeries asiàtiques barrejades amb una mica d'occidentalisme, un grapat d'asiàtics i una bona dosi d'exageració amb tot el que fan. Els gratacels lluents donen pas a les cases baixes i coloristes de la petita Aràbia regne musulmà que conviu amb els temples hinduismes amb tan sols creuar un carrer. Mentre uns adoren Mahoma, i uns altres una vaca, el barri xinès viu amb tota mena de faust l'arribada del nou any.

Però poc o res de tot açò importa a la població de la petita illa que passeja les hores mortes per la Orchad Road, el carrer amb més tendes per metre quadrat del planeta; un món dedicat a les compres sempre i quan no es llancen les brutícies al terra.

Benvinguts sigueu a la sempre sorprenent Singapur!!!

La illa beneïda

La illa dels deus. Deesses huracanades en forma de monzò, immensos arrossars dispostos en belles fileres de verd, volcans dormirts esperant millors temps per despertar, gent que encara creu en mites del Barong, ofrenes florals als temples que queden ofegats per la mar quan pugen les aigües...Bali. Evocadora, somiadora i sempre amb el somriure als llavis; així es aquest petit indret d'Indonèsia

Lombok



Tímidament, molt a poc a poc, tremolosa per la bellesa de la seua veïna Bali, aquesta illeta comença a fer camí. Poderoses raons fan d'ella una aposta per a un encertat viatge, muntanya, fauna marina, platges daurades, ones infinites...però potser Lombok compte amb una atracció que d'altres ja han perdut: els nens al sortir del col·legi encara saluden "shaking hands" al visitant, fins quan de temps?? gaudim al màxim d'aquesta inmensa sort i de la bondat de les seves gents...mentre duri.

Estambul



Cuanto tiempo estuve declinando la invitación de esta ciudad!! Demasiado, y una vez vista y asimilada ¿cómo pude sobrevivir sin ella? Bezayit, Aya Sofia, Mezquita Azul, Ortaköy, Galta, Taksim...

Debo volver, he de volver. Estambul es de esas ciudades que no se reconocen en el tiempo; que tienen su lugar antes y ayer y en las que nunca dejas de asombrarte de la capacidad humana para crear.

de març 03, 2006

Viatge a Marroc


Marroc amb la familj va suposar un abans i un després de la meva manera de viatjar.

La ruta comença a Barna, passant pel Llevant Feliç i embarcant a Algesires.

Des de ahi Tanger, Asilash, Rabat, Casablanca, El-Jadida, Essaouria, Marrakesh, Taourit, Ouzarzate, Er-Rachida, Fez, Volubilis, Meknes, Xaouen i Tanger.

Quan hi tornem??

La vida Erasmus


Bells temps i vells records també. El AF simbolitza per mi tot un seguit d'aconteixements que dificilment podriem haver previst quan preniem part d'aquesta feliç imatge.

Ser un Erasmus ens ha marcat per a la resta de les nostres vides. No soc res del que m'haguera imaginat aquella tarda de septembre a la cuberta del AF Chapman, però, quí pot preveure un cami??

Pero que malament hem començat!!!!!!!!!!!!

The Gambia




En estos tiempos que corren, ávidos de globalización, creemos desde el vértigo de la vida en el primer mundo que ya no quedan lugares sin explorar. Llegamos a todas partes, e inundamos cualquier rincón del globo con aire acondicionado en los meses de verano. Sin embargo aún es grato encontrar un lugar donde el tiempo se detiene y las horas se suceden como antiguamente, a ritmo solar.

En un lugar del planeta, donde la luz eléctrica es un escaso bien que pocos conocen y algunos solo de oídas, todavía salen los muchachos de sus chozas de paja para saludar con la mano al solitario autobús que cruza por las casi inexistentes carreteras que unen la Costa Atlántica y la capital Banyul, con el indómito interior del país, marcado por el río que lleva su nombre: Gambia.

Gambia representa el África Interior, o el África interior está representada en Gambia, da lo mismo. Sus fronteras con sus vecinos Senegal y Malí no son más que producto de caprichosos designios colonialistas, materializados a regla y a compás, sobre el mapa de los pueblos. Mientras que sus gentes y modos de vida, son los mismos y apenas han variado en el correr de los años. Estas gentes siguen viviendo de su trabajo en la tierra y la pesca en su río, siguen reuniéndose en sus mercados diarios y no han oído nunca hablar de un supermercado ni falta que les hace.

Gambia fue para los ingleses y norteamericanos, recurso inagotable de esclavos arrebatando de pueblos como Jufru hombres como Kunta Kinte. Con el sarcasmo que da el correr de los años, un guía en Georgetown nos explica como los gambianos agradecen a sus esclavistas de Europa que un día no muy lejano abolieran la esclavitud y la sustituyeran por un método más rentable a la metrópoli; la colonia. Y así fue y así ha sido hasta 1965, año de la independencia de este pequeño país.

Y desde entonces y mientras tanto, los Gambianos siguen pescando en el océano Atlántico, y en el caudaloso Gambia, recolectando el fruto de los mangos y esmerándose en sus cosechas de cacahuetes, máxima fuente de ingresos del país hasta que algún día a alguién se le ocurrió que podrían tener turismo. Ahora podemos viajar a Gambia y recordar un poco de aquella historia que hemos transformado en nuestros libros hasta minimizarla y olvidarla. Aún así, y después de todo, los muchachos de Gambia siguen saliendo de sus chozas de paja para saludar con sus manos a un autobús solitario, a la vez que gritan desde la lejanía: “tubabu” que significa: hombre blanco. Otros echarían a correr sólo de recordar tales hechos, ellos no se cansan de sonreír y saludar sin un solo atisbo de rencor en sus blancas sonrisas.