La vista no em dona per a més enllà de les muntanyes Hajar, tota la resta és boira. No sé si son les meves lents de contacte les que s'han entelat o es que fora d'eixe horitzó no hi ha res.
De sobte, un home amb gel·laba ultra blanca passa pel meu costat i al darrera deixa una fragància que quasi es pot tocar. Perseguint el perfum que parla d'anys ancestrals arribe fins al soc. Reconec la mirra, l'encens i em presenten el sàndal, la rossa i el gessamí
Abaies negres em rodegen i la llum que es filtra per les voltes il·lumina la màscara d'or d'una dona de mans tatuades que compra un cremador omaní. Em quede quieta, inmòbil i la màscara brilla amb més força si cap.
Surt del soc encara perplexa per allò que els meus maldestres i miops ulls han contemplat. La Corniche en tota la seva magnitud em fa la salutació esperada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada