Old Muscat, Omàn II

De petita em quedava embelesada amb les faules de les Mil i Una Nits, avui encara somni amb odalísques que ballen la dansa del ventre cobertes de gasses multicolors i pedreria als malucs, que prenen el chai amb gots de vidre fi ribetejats d'or mentre trepitgen catifes de fil iranià amb la suau llum d'una espelma com a fons.

Si tot això avui encara tinguera lloc, si algun califa tingués un harem de belles dones de llargs cabells negres que ballaren al so d'una darbuca, necessàriament hauria de ser entre les parets del Palau Alan.


Flanquejat a terra pels Forts de Al Jalali i Al Mirani, guardat gelosament per la mar de qualsevol atac de pirates a la deriva en el Mar d'Aràbia, el Palau Alan representa tots els faustes d'un món ancestral que ara per ara no te cabuda llevat d'Omàn. Sostres que dibuixen amb indi un cel d'estrelles daurades, pilars que eleven fins a lo diví la figura del sultà i una blanca i polida balconada de marbre mitjançant la qual arrimar-se al poble de tant en tant.



Qui fòra la filla del sultà per jugar a donar la llibertat als coloms missatgers que travessaren les altes reixes de la porta! qui fòra sultà per gaudir dels privilegis de ser un Dèu entre els mortals! Qui fòra, ni tan sols, el gat de la sultana per tal de caminar amb port elegant sobre les llises rajoles del Palau d'Alan...