Shiraz

Diuen els natius que la gent de Shiraz són els essers més alegres de tot Iran, que acullen als visitants de manera especial i que sempre tenen temps per un te amb un amic. Bé, jo no sabria diferenciar atés que tant a Shiraz, com a Yazd o Ispahan (de Teheran hi ha poc a dir) la gent es molt amable i no podria distinguir pel que fa a l'amabilitat entre una ciutat o altra.

El que sí percep com a visitant és que mentre que algunes poblacions són molt conservadores, a Shiraz es respira un aire de gran ciutat. Les joves gairebé porten els cabells al descobert ja que el mocador cau, discretament i amb intencionalitat contraria a l'establert, i de poc que no toca el clatell, mentre que d'altres acurten tan el tros de roba que fins i tot sembla un turbant. Els chadors són una peça d'avia i de beates i pels carrers es divisa fam de novetats i ganes de llibertat, tot barretjat amb una inocència i curiositat.

L'ANTIGA PERSIA

Fa un grapat d'anys existia un país que era lloc de trobada de cultures; Shiraz era la ciutat del vi i de les dones, de jardins i d'alegria...i Ispahan era bressol del món civilitzat. Molt abans de tot això, Alejandro Magno ja rendia tribut davant la tomba de Ciro, en Pasagarde, malgrat despres fora també l'autor de la cremà de Persepolis.

Ara, d'eixe món pel que transcorria la ruta de la seda, d'eixe món que despertava la curiositat de grans viatgers com ara Marco Polo, ben poc queda...un grapat de Caravensarails en runes i dispersos, llevat d'honroses execepcions, i uns bassars ben restaurats on encara es pot sentir l'alè de les caravannes que abans l'abastien.

I es que el poder dels Pahlevi primer i de la República Islàmica d'Iran després, han maltractat un poble que l'únic defecte que té es comptar amb l'or negre que assola el món.