GIRONA M'ENAMORA!!!

Ara me n’adone que, malgrat és tracta de l’indret del món que més m’agrada desprès de la Vila, no li he dedicat ni una sola lletra. Mal fet…Com he pogut oblidar a les comarques del nord gironines en aquest blog que solament miren els amics? Molt encertat l’eslògan “Girona m’enamora”.

El temps, la família i l’enveja m’han fet una experta gironina de cor però d’ànima valenciana. Així que quan somnie en viatges em retrec a països del globus que queden molt lluny d’ací i que atrauen per el seu exotisme, però si es tracta de fer vacances, però vacances de debò, aleshores sols existeix Girona; si és temps d’estiu no hi ha costa més recomanable que la Costa Brava...almenys si ets ventureta com jo i no creus que anar a la platja és solament estendre la tovallola i socarrar-te al sol (com els francesos diuen “pendre beacoupe du soleil” que queda més fi que per això són francesos).

Les venturetes ens movem muntanya amunt muntanya avall, a l'aguait sempre de la millor vista, de les aigües més clares i dels fons marins més rics. Aleshores, si busques quelcom més que sorra i sol, cal anar a Begur, Aiguafreda, a la virginal cala del Castell, al far de San Sebastià, a les cales despuntades de Santa Cristina..i de la meua collita i preferència, la cala més amagada de tot S’Agaró de la qual no vaig a dir el nom. A l’hivern o a la tardor, Girona ofereix un romànic que fa goig; Begur, Peratallada, Ripoll, San Pere de Rodes, Besalú...pobles de pedra que transporten al visitant al temps dels joglars i buscavides.

Dalí –el millor ambaixador de l'Ampurdà- ben bé sabia que Girona era terra acollidora, i la ruta que ell ens va deixar en herència ens mou per la ciutat, i va ser Figueres l'escollida, per els pobles amagats, del qual és mostra i exemple a tenir en compte el museu Castell de Pubol dedicat a Gala i per la millor de les costes, la petita de Port Lligat, molt a prop de Cadaques.

I quan bufa el vent de tramuntana, que fa perdre el sentit i gela fins al clatell, la xocolata calenta i les galetes de Camprodó, o fer un tomb per visitar l’artesania de la Bisbal o trepitjar la terra volcànica d’Olot i la Garrotxa aturant-se a la faldilla del volcà a recollir maduixetes salvatges. I es que Girona m’enamora, i per això al maig no es deu faltar per tal d'omplir l’esperit de les flors de la ciutat, Girona florida, on les cases antigues del barri de la jueria s’obrin al públic per a mostrar les ornamentes florals, quan les rambles viuen un esclafit de color i quan el pont del riu Onyà mostra el seu millor perfil.

Girona, terra que enyore, terra estimada, terra envetjada.