MARRAKESH

Fa dos estius va arribar el moment, era una promesa no complida que s’arrossegava feia ja nou anys; tornar amb ell a Marrakesh. I de sobte, una oportunitat, tres dies per a nosaltres i la ciutat imperial esperant-nos.

Tornava a ser agost a Marrakesh, després de nou anys, tornava a ser agost. Però aquest cop les butxaques ja no eren les de la noia que tot començava a treballar, eren ja unes butxaques que podien permetre’s fugir de les puces dels hostals de 500 pessetes de la Medina.

I de sobte, sense temps a desfer maletes, m’envoltava ja Jma el Fna. Qui no l’ha vista, mai la podrà imaginar, qui no la coneix, mai la podrà jutjar, i qui l’ha gaudit, mai la podrà oblidar, així és i serà Jma el Fna. Ni és la més maca, ni la més gran, ni tan sols la més especial, però és única i té vida, amb tot el que això comporta. Únics són els seus sucs de taronja, que malgrat no són els nostres, refresquen quasi tan com aquell suc recentment espremut que et porten al llit el primer dia de casats, i la vespra –quan desapareix l’embruixament de la taronja- és un anar d’ací cap allà observant els acròbates, els encantadors de serps i l’hipnotisme dels conta faules. A la nit, torna a transformar-se; els cuiners de la plaça treuen les seues viandes als menjadors improvisats mentre capten clientela local i forana , els tuaregs de blau indi venen el seus fardatxos embotellats i curiosos ungüents potenciadors de mil i un atributs. El cafè de France aspira novament a no tenir ni una sola cadira buida des d’on divisar la plaça amb la grata companyia d’un gelat o d’un té a la menta. Cau la nit a Jma el Fna i quan el sol torne a brillar amb més força si cap, tornaran els carros que venen suc i les tatuadores de henna a demanar el braç, la mà o qualsevol part d’una femella sobre la qual dibuixar les seues flors.

Malgrat sembla mentida, que no ho és, Marrakesh és més que Jma el Fna, és també la ciutat de les tombes saddiens, del Palau Bahia, la Medersa Ben Yossef i de la Koutoubia (germana bessona de la Giralda) i quan es busca la pau, no hi ha millor lloc que els jardins Majorelle. De blaus, grocs i verds, de plantes i de flors, llar d’ocells, gats i tortugues una visita per a obrir els sentits; tacte, vista i olfacte.

Marrakesh és el basar més complet del Nord d’Africa, tal volta no tan estimat com el de Fez, però si ben dotat de tot tipus de mercaderies d’aquelles que tan els agraden als occidentals que fins a Marrakesh viatgen. Molts no saben, perquè no pregunten, que la fusta polida i brillant, a cops decorada amb nacre, prové d’Essaouira, que la ceràmica és millor a Fez, que les gavies que tant agraden són de Sidi Bou Said, i que la belly dance mai s’ha ballat a Marroc llevat d’en estil tribal. Però hi ha un altre souq més enllà dels voltants de la Plaça Jma el Fna, hi ha un mercat tradicional que s’estén per la part sud de la Medina, on els turistes prompte desisteixen de caminar a colzades entre els natius amb el risc que una moto, en el millor dels casos, o un ruc carregat de menta, en el pitjor, se’n porten per davant a un incaut visitant. Els anyells són penjats en les carnisseries de metre per metre a l’exposició dels compradors, les gallines vives són degollades entre la bullícia dels transeünts mentre que la sang fresca xopa el carrer sense asfaltar. I tot just, al costat, és ven l’olorosa pedra de color àmbar, el vidre que talla la sang del afaitat, les petites flors de lis, el cardamom, el pa cuit...el carret dels dolços passa per davant dels nostres nassos i la barreja és única.

La ciutat imperial que habita a l’Atlas està viva, més viva que qualsevol altra ciutat d’Africa, més viva que les nostres ciutats grises i industrials, més viva que un jardí verd de centre Europa. La ciutat imperial no dorm, i sempre esta a l’aguait de pescar nous adeptes que la nodreixen amb més vida.