El primer dinar de la meua filla, ja ha plogut prou des d’aquell dia, fins i tot la nena ara és més rossa, té els ulls verds i em fa patir més al hora de sopar.
Com a mare em senc orgullosa de la meua creació, com a esser humà em trobe responsable d’haver dut al món aquesta petita criatura i això no és bo si eres d’aquelles que t’agrada dormir sense preocupacions. Immersos en aquesta crisi econòmica de la qual dia rere dia observes les nefastes conseqüències; amics amb família que es queden a l’atur, parelles que no poden pagar les desorbitades hipoteques... i preocupada per tot el que passa al meu voltant. I al meu cap apareix aquell anunci que diu “no són temps per a venir al món”.
No obstant d’això, ahir parlava amb unes amigues, i una d’elles esta actualment immersa en un costos –en ambdos sentits- procés d’adopció. Em va revelar, que jo ho desconeixia totalment, que les parelles que ja tenen fills van per davant en les llargues llistes d’espera d’aquells que no en tenen perquè se’ls “pressuposa” que són bons pares, mentre que els que no tenen fills han de demostrar-ho.
Em vaig quedar perplexa, pensant en que les lleis, fins i tot en un tema tan subtil com és el de l’adopció, són a sovint, molt injustes. Aleshores, mire aquesta fotografia, veig tanta inoncència en eixos ulls que ens miren amb admiració, que pense que hauríem de donar gràcies a totes hores per tenir-nos els uns als altres. Els mals temps passaran, i passaran per a tots en un sentit o en un altre. Són temps difícils, molt difícils, però benvinguda siga aquella criatura que desafiant al destí ve al món per a fer-nos feliços.
