VOLUBILIS, MARE QUNA CALDA!!

Aquesta foto sempre ha sigut una de les meves debilitats, ja fa tan de temps que la qualitat no és bona, ho sé. Ara que l'he vista, m'he decidit a escriure ací el meu "diari d'una dona al magrib", del qual Volúbilis és la darrera entrega...que més dóna si no anem per parts!!

VOLUBILIS…MARE QUINA CALDA!!

He de reconèixer el mal estat, les poques indicacions i la deixadesa que envaeixen aquestes runes romanes, que per altra banda no és compren atés que aquest jaciment consta com al més important del país i és testimoni del passat gloriós que també al Magrib va tenir l’imperi romà. No obstant, cal dir que malgrat haja tingut el privilegi de visitar, abans i després, altres runes cèlebres que van ser aixecades durant l’apoteosi de l’imperi cas del Coliseu a Roma, dels banys romans a Bath, de la Decàpolis de Jerash a Jordània, Pomepeia i Cartago a Tunísia entre d’altres, trobar-me davant de Volúbilis em tenia pressa de certa excitació que solament tornaria a sentir anys després al jaciment de Sejla. Al no ser una entesa en la matèria i gaudir del meu propi criteri alhora de definir el perquè m’agraden més unes runes que altres, tinc la suficient gallardia com per a poder expressar que sota el meu parer, aquestes pedres, testimoni de temps immemorials, no han gaudit del valor ni de la protecció que mereixen.

Si ni les autoritats del país marroquí han valorat aquestos vestigis ancestrals, molt menys anaven a tocar la fibra sensible dels meus companys de viatge. Com un xiquet que fa els deures a tota pressa per després anar-se’n a jugar amb els veïns, Marc va travessar tot l’antiga Meknes sense aturar-se fins trobar-nos amb el pujol que amagava els vestigis romans. Quan estacionàvem el cotxe al davant de les runes la temperatura exterior era ja de 37º, i ni tan sols fregàvem les dotze del migdia, tot això unit als vint dirhams del preu de l’entrada (lladres!! els cridava Sergi des de l’interior del recinte) feu que la visita a Volúbilis es convertira en una dura penitència per a d’aquesta humil natzarena.

Mentre que jo romania embaladida imaginant a elegants dones abillades amb blanques túniques de lli, quan ja veia els seus pentinats recollits en delicats i primorosos monyos als clatells i fins i tot quasi podia sentir el soroll dels carros aproximant-se a l’àgora, Marc em despertava dels meus somnis amb cara de qui va a dir-te quelcom summament interessant i encara veig la seua gran boca somrient i ben oberta que tractava de convencem am un “què? Marxem ja?”. La meua fingida indiferència (en aquells moments me l’haguera carregat) i la meua sobtada i pretesa sordera eren tot una provocació per tal que Sergi i Marc es miraren l’un a l’altre i tot seguit es dedicaren a donar tombs al voltant mussitant un incessant “mare quina calda!!”...

Hi ha una dita popular que resa així: “Déu estreny però no ofega”, per sort, allí estava Hèctor, content amb el seu destí, càmera a la mà i allunyat de la resta del grup per a que no interferirem en el seu impressionant reportatge fotogràfic de les runes de Volúbilis; no va deixar cap casa, ni mosaic, ni capitell sense fotografiar, fins que el grup dels descontents amb la visita feren seu el fet que diu que la unió dóna la força, i ja que les seves constants intentes de cridar la meua atenció no donaven el fruit desitjat, convertiren a Hèctor en la seva propera víctima. Quan finalment tan Sergi com Marc s’adonaren que les columnes corínties no fan ombra, quan ja havien aconseguit acurtar els seus pantalons a força de doblecs fins a l’altura dels engolants, i un cop havien fet que les curtes mànegues de les samarretes es transformaren en improvisats tirants, emprengueren dons l’assetjament i enderrocament de la presa. Com gats famolencs que han olorat el ratolí, van anar aproximant-se a un Hèctor embovat davant la presència d’un bell mosaic d’una antiga casa de l’àgora, aconseguint que el barret de palla es precipitara al bell mig del mosaic.

Abans que foren temptats d’anar a buscar el barret i ja que estaven, fer una partideta de scrable amb la resta del mosaic, em vaig ofuscar en rescatar el maleït barret al mateix temps que tractava d’evitar que ens feren fora de les runes alguns dels guardes armats que ens vigilaven de tant en tant. Després d’aquest incident, vaig haver-hi d’assumir que a 40º a l’ombra, per dir alguna cosa ja que en un grapat de kilòmetres a la redona no es divisava cap arbre, no anava a treure molt més interès per part dels meus amics del que havien mostrat fins al moment.


Així, amb un somriure de complicitat entre ells, abandonarem Volúbilis uns feliços, altres resignats.