Si el gran Alejandro Magne tornara de l’eternitat, possiblement seria per demanar explicacions als egipcis al voltant del què han fet amb la seua meravellosa ciutat. Probablement si Cleopatra hagués nascut avui a Alexandria, Juli Cèsar no s’hagués fixat en ella com a gran faraona successora d’una gran estirp i l’antiguitat hauria perdut una de les figures femenines més emblemàtiques de l’antiguitat. Tots dos són ben afortunats per no veure que s’ha fet amb la perla d’Egipte.
Després de visitar Alexandria he arribat fins i tot a pensar que els egipcis no mereixen la terra que se’ls ha donat, per després penedir-me’n i adonar-me’n de que jo no soc ningú per jutjar als altres. Com a excusa, si pot haver-hi excusa davant d’aquest visceral juí, la brutedat, el soroll i la poca cura que mantenen els natius cap a d’aquesta terra fa que els meus pitjors pensaments surten a la llum.
No obstant no tot es culpa de l’esser humà; així si al 1823 un terratrèmol no va respectar l’antic far no es culpa de la raça humana; es més per sort encara es conserven les restes de l’antiga meravella del mon clàssic, ja que el sultà regnant va fer construir amb les deixalles del far, la fortalesa de Quaitbay al 1480. Avui aquest castell de faula perfectament restaurat, fa les delícies dels pocs turistes que s’apropen a la ciutat.
En temps de Durrell, quan la ciutat li feia servir d’escenari per a la seva afamada obra “El quartet d’Alexandria” no devia estar tan malament la cosa, i personatges com Churchill, amb l’excusa de vigilar el canal, s’apropaven a alguns dels formidables cafès de l’època que encara –més o menys- romanen oberts i feien les seues xerrades a les terrasses del Cecil Hotel o del Windsor Palace. Quan fugiren els anglesos –que per altra banda ja havien abusat massa del colonialisme i l’opressió cap al nacionalisme egipci- els locals no van voler o no van saber mantenir els bells edificis decimonònics que els súbdits de la reina Victoria els havien deixat.
Després de visitar Alexandria he arribat fins i tot a pensar que els egipcis no mereixen la terra que se’ls ha donat, per després penedir-me’n i adonar-me’n de que jo no soc ningú per jutjar als altres. Com a excusa, si pot haver-hi excusa davant d’aquest visceral juí, la brutedat, el soroll i la poca cura que mantenen els natius cap a d’aquesta terra fa que els meus pitjors pensaments surten a la llum.
No obstant no tot es culpa de l’esser humà; així si al 1823 un terratrèmol no va respectar l’antic far no es culpa de la raça humana; es més per sort encara es conserven les restes de l’antiga meravella del mon clàssic, ja que el sultà regnant va fer construir amb les deixalles del far, la fortalesa de Quaitbay al 1480. Avui aquest castell de faula perfectament restaurat, fa les delícies dels pocs turistes que s’apropen a la ciutat.
En temps de Durrell, quan la ciutat li feia servir d’escenari per a la seva afamada obra “El quartet d’Alexandria” no devia estar tan malament la cosa, i personatges com Churchill, amb l’excusa de vigilar el canal, s’apropaven a alguns dels formidables cafès de l’època que encara –més o menys- romanen oberts i feien les seues xerrades a les terrasses del Cecil Hotel o del Windsor Palace. Quan fugiren els anglesos –que per altra banda ja havien abusat massa del colonialisme i l’opressió cap al nacionalisme egipci- els locals no van voler o no van saber mantenir els bells edificis decimonònics que els súbdits de la reina Victoria els havien deixat. I no tot han de ser males noticies per a la decadent Alexandria; per fi l’UNESCO es va fixar en ella i al 2002 li va regalar, amb ajuda econòmica de molts altres països, una gran Biblioteca que tracta a totes llums, de reclamar un lloc per a la ciutat en la historia.
És una llàstima que les paraules “medi ambient”, “reciclatge”, “sostenibilitat” i altres semblants que ja formen part del nostre vocabulari bàsic, no viatgen a la mateixa velocitat que ho fan els mòbils d’última generació, els IPOD i els USB connectats als aparells de música dels taxis grocs i negres que circulen de forma caòtica i estrident pels carrers de la que fou un dia, una gran ciutat.
És una llàstima que les paraules “medi ambient”, “reciclatge”, “sostenibilitat” i altres semblants que ja formen part del nostre vocabulari bàsic, no viatgen a la mateixa velocitat que ho fan els mòbils d’última generació, els IPOD i els USB connectats als aparells de música dels taxis grocs i negres que circulen de forma caòtica i estrident pels carrers de la que fou un dia, una gran ciutat.
