Malgrat aleshores no me n’adonava de la mateixa manera que ara, ha segut tornar a casa i sentir que allò que vaig viure a l’oasi fou una experiència única. No crec ni en la recerca de les ànimes ni en el consol de milers de viatgers que encomanen el seu xacra als esperits tibetans i que tornen havent-se descobert a si mateixos; massa espiritual per mi que em considere mundana i poca cosa. 
No obstant Siwa em va donar una nova força; observar, junt a la meua familia, als xiquets corrent descalços per carrers de sorra o seure al terra amb l’únic passatemps de mirar com les dones de Siwa, abillades d’aquella característica manera, son transportades en carros tirats per rucs, em va donar molta pau interior. Fins ara pensava que la pau interior solament consistia en avorrir-se bona cosa, però aquest nou viatge al desert m’ha fet veure que hi ha indrets del món que encara no han canviat, que romanen inalterables front a l’era de la comunicació.
La posta de sol a Fatnas Island, xerrant amb locals o forans, mentre que la meua menuda feia castells de sorra sota les branques de les palmeres, és sense lloc a dubtes una oportunitat de gaudir de la bellesa natural, sense necessitar res més que una cadira de fusta de palma i la vista del sol que es banya al llac natural abans d’amargar-se completament al darrere de les dunes del desert que es perd més enllà de Líbia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada