QUAN EL MAL VE D'ALMANSA...

ALEXANDRIA

2010-08-25T12:04:00.000-07:00

Si el gran Alejandro Magne tornara de l’eternitat, possiblement seria per demanar explicacions als egipcis al voltant del què han fet amb la seua meravellosa ciutat. Probablement si Cleopatra hagués nascut avui a Alexandria, Juli Cèsar no s’hagués fixat en ella com a gran faraona successora d’una gran estirp i l’antiguitat hauria perdut una de les figures femenines més emblemàtiques de l’antiguitat. Tots dos són ben afortunats per no veure que s’ha fet amb la perla d’Egipte.

Després de visitar Alexandria he arribat fins i tot a pensar que els egipcis no mereixen la terra que se’ls ha donat, per després penedir-me’n i adonar-me’n de que jo no soc ningú per jutjar als altres. Com a excusa, si pot haver-hi excusa davant d’aquest visceral juí, la brutedat, el soroll i la poca cura que mantenen els natius cap a d’aquesta terra fa que els meus pitjors pensaments surten a la llum.

No obstant no tot es culpa de l’esser humà; així si al 1823 un terratrèmol no va respectar l’antic far no es culpa de la raça humana; es més per sort encara es conserven les restes de l’antiga meravella del mon clàssic, ja que el sultà regnant va fer construir amb les deixalles del far, la fortalesa de Quaitbay al 1480. Avui aquest castell de faula perfectament restaurat, fa les delícies dels pocs turistes que s’apropen a la ciutat.

En temps de Durrell, quan la ciutat li feia servir d’escenari per a la seva afamada obra “El quartet d’Alexandria” no devia estar tan malament la cosa, i personatges com Churchill, amb l’excusa de vigilar el canal, s’apropaven a alguns dels formidables cafès de l’època que encara –més o menys- romanen oberts i feien les seues xerrades a les terrasses del Cecil Hotel o del Windsor Palace. Quan fugiren els anglesos –que per altra banda ja havien abusat massa del colonialisme i l’opressió cap al nacionalisme egipci- els locals no van voler o no van saber mantenir els bells edificis decimonònics que els súbdits de la reina Victoria els havien deixat.

I no tot han de ser males noticies per a la decadent Alexandria; per fi l’UNESCO es va fixar en ella i al 2002 li va regalar, amb ajuda econòmica de molts altres països, una gran Biblioteca que tracta a totes llums, de reclamar un lloc per a la ciutat en la historia.

És una llàstima que les paraules “medi ambient”, “reciclatge”, “sostenibilitat” i altres semblants que ja formen part del nostre vocabulari bàsic, no viatgen a la mateixa velocitat que ho fan els mòbils d’última generació, els IPOD i els USB connectats als aparells de música dels taxis grocs i negres que circulen de forma caòtica i estrident pels carrers de la que fou un dia, una gran ciutat.

Siwa; l'oasi de pau

2010-08-25T11:58:00.000-07:00

Malgrat aleshores no me n’adonava de la mateixa manera que ara, ha segut tornar a casa i sentir que allò que vaig viure a l’oasi fou una experiència única. No crec ni en la recerca de les ànimes ni en el consol de milers de viatgers que encomanen el seu xacra als esperits tibetans i que tornen havent-se descobert a si mateixos; massa espiritual per mi que em considere mundana i poca cosa.

No obstant Siwa em va donar una nova força; observar, junt a la meua familia, als xiquets corrent descalços per carrers de sorra o seure al terra amb l’únic passatemps de mirar com les dones de Siwa, abillades d’aquella característica manera, son transportades en carros tirats per rucs, em va donar molta pau interior. Fins ara pensava que la pau interior solament consistia en avorrir-se bona cosa, però aquest nou viatge al desert m’ha fet veure que hi ha indrets del món que encara no han canviat, que romanen inalterables front a l’era de la comunicació.

La posta de sol a Fatnas Island, xerrant amb locals o forans, mentre que la meua menuda feia castells de sorra sota les branques de les palmeres, és sense lloc a dubtes una oportunitat de gaudir de la bellesa natural, sense necessitar res més que una cadira de fusta de palma i la vista del sol que es banya al llac natural abans d’amargar-se completament al darrere de les dunes del desert que es perd més enllà de Líbia.

VOLUBILIS, MARE QUNA CALDA!!

2009-03-26T09:45:00.001-07:00

Aquesta foto sempre ha sigut una de les meves debilitats, ja fa tan de temps que la qualitat no és bona, ho sé. Ara que l'he vista, m'he decidit a escriure ací el meu "diari d'una dona al magrib", del qual Volúbilis és la darrera entrega...que més dóna si no anem per parts!!

VOLUBILIS…MARE QUINA CALDA!!

He de reconèixer el mal estat, les poques indicacions i la deixadesa que envaeixen aquestes runes romanes, que per altra banda no és compren atés que aquest jaciment consta com al més important del país i és testimoni del passat gloriós que també al Magrib va tenir l’imperi romà. No obstant, cal dir que malgrat haja tingut el privilegi de visitar, abans i després, altres runes cèlebres que van ser aixecades durant l’apoteosi de l’imperi cas del Coliseu a Roma, dels banys romans a Bath, de la Decàpolis de Jerash a Jordània, Pomepeia i Cartago a Tunísia entre d’altres, trobar-me davant de Volúbilis em tenia pressa de certa excitació que solament tornaria a sentir anys després al jaciment de Sejla. Al no ser una entesa en la matèria i gaudir del meu propi criteri alhora de definir el perquè m’agraden més unes runes que altres, tinc la suficient gallardia com per a poder expressar que sota el meu parer, aquestes pedres, testimoni de temps immemorials, no han gaudit del valor ni de la protecció que mereixen.

Si ni les autoritats del país marroquí han valorat aquestos vestigis ancestrals, molt menys anaven a tocar la fibra sensible dels meus companys de viatge. Com un xiquet que fa els deures a tota pressa per després anar-se’n a jugar amb els veïns, Marc va travessar tot l’antiga Meknes sense aturar-se fins trobar-nos amb el pujol que amagava els vestigis romans. Quan estacionàvem el cotxe al davant de les runes la temperatura exterior era ja de 37º, i ni tan sols fregàvem les dotze del migdia, tot això unit als vint dirhams del preu de l’entrada (lladres!! els cridava Sergi des de l’interior del recinte) feu que la visita a Volúbilis es convertira en una dura penitència per a d’aquesta humil natzarena.

Mentre que jo romania embaladida imaginant a elegants dones abillades amb blanques túniques de lli, quan ja veia els seus pentinats recollits en delicats i primorosos monyos als clatells i fins i tot quasi podia sentir el soroll dels carros aproximant-se a l’àgora, Marc em despertava dels meus somnis amb cara de qui va a dir-te quelcom summament interessant i encara veig la seua gran boca somrient i ben oberta que tractava de convencem am un “què? Marxem ja?”. La meua fingida indiferència (en aquells moments me l’haguera carregat) i la meua sobtada i pretesa sordera eren tot una provocació per tal que Sergi i Marc es miraren l’un a l’altre i tot seguit es dedicaren a donar tombs al voltant mussitant un incessant “mare quina calda!!”...

Hi ha una dita popular que resa així: “Déu estreny però no ofega”, per sort, allí estava Hèctor, content amb el seu destí, càmera a la mà i allunyat de la resta del grup per a que no interferirem en el seu impressionant reportatge fotogràfic de les runes de Volúbilis; no va deixar cap casa, ni mosaic, ni capitell sense fotografiar, fins que el grup dels descontents amb la visita feren seu el fet que diu que la unió dóna la força, i ja que les seves constants intentes de cridar la meua atenció no donaven el fruit desitjat, convertiren a Hèctor en la seva propera víctima. Quan finalment tan Sergi com Marc s’adonaren que les columnes corínties no fan ombra, quan ja havien aconseguit acurtar els seus pantalons a força de doblecs fins a l’altura dels engolants, i un cop havien fet que les curtes mànegues de les samarretes es transformaren en improvisats tirants, emprengueren dons l’assetjament i enderrocament de la presa. Com gats famolencs que han olorat el ratolí, van anar aproximant-se a un Hèctor embovat davant la presència d’un bell mosaic d’una antiga casa de l’àgora, aconseguint que el barret de palla es precipitara al bell mig del mosaic.

Abans que foren temptats d’anar a buscar el barret i ja que estaven, fer una partideta de scrable amb la resta del mosaic, em vaig ofuscar en rescatar el maleït barret al mateix temps que tractava d’evitar que ens feren fora de les runes alguns dels guardes armats que ens vigilaven de tant en tant. Després d’aquest incident, vaig haver-hi d’assumir que a 40º a l’ombra, per dir alguna cosa ja que en un grapat de kilòmetres a la redona no es divisava cap arbre, no anava a treure molt més interès per part dels meus amics del que havien mostrat fins al moment.

Així, amb un somriure de complicitat entre ells, abandonarem Volúbilis uns feliços, altres resignats.

QUIN BON ÀPAT!!

2009-03-22T10:21:00.001-07:00

El primer dinar de la meua filla, ja ha plogut prou des d’aquell dia, fins i tot la nena ara és més rossa, té els ulls verds i em fa patir més al hora de sopar.

Com a mare em senc orgullosa de la meua creació, com a esser humà em trobe responsable d’haver dut al món aquesta petita criatura i això no és bo si eres d’aquelles que t’agrada dormir sense preocupacions. Immersos en aquesta crisi econòmica de la qual dia rere dia observes les nefastes conseqüències; amics amb família que es queden a l’atur, parelles que no poden pagar les desorbitades hipoteques... i preocupada per tot el que passa al meu voltant. I al meu cap apareix aquell anunci que diu “no són temps per a venir al món”.

No obstant d’això, ahir parlava amb unes amigues, i una d’elles esta actualment immersa en un costos –en ambdos sentits- procés d’adopció. Em va revelar, que jo ho desconeixia totalment, que les parelles que ja tenen fills van per davant en les llargues llistes d’espera d’aquells que no en tenen perquè se’ls “pressuposa” que són bons pares, mentre que els que no tenen fills han de demostrar-ho.

Em vaig quedar perplexa, pensant en que les lleis, fins i tot en un tema tan subtil com és el de l’adopció, són a sovint, molt injustes. Aleshores, mire aquesta fotografia, veig tanta inoncència en eixos ulls que ens miren amb admiració, que pense que hauríem de donar gràcies a totes hores per tenir-nos els uns als altres. Els mals temps passaran, i passaran per a tots en un sentit o en un altre. Són temps difícils, molt difícils, però benvinguda siga aquella criatura que desafiant al destí ve al món per a fer-nos feliços.

SAINT CHELY DU TARN

2008-12-27T07:58:00.000-08:00

Saint Chely du Tarn és un poble molt menut que es perd en la immensitat de la gran muntanya verda que l’envolta.

Saint Chely du Tarn és la llar de la pau, un poble per a no fer res més que mirar i envair-se de l’oxigen que acomiaden els grans avets del voltant. I allí férem cap, quasi sense esperar-ho, un estiu de fa tres anys.

Per arribar-hi, preneu nota: cal acostar-se primer a la Costa Brava, i gaudir un dia o dos de les seves aigües fredes, cal després pujar amunt a munt cap a Beziers, per tal de parar al bell mig de la plaça i gaudir de les amanides que solament els francesos saben com decorar. I un cop, si seguiu amunt, i diviseu un pont que toca els núvols, el pont de Milleu, el més alt del món, ja gairebé estareu a la Lozere.

Saint Enimie, la Malaine... tots ells pobles de faula que mai hauríeu imaginat. I entre ells, el bell castell de La Caze que el riu Jonte acarona dia rere dia. La Loziere, eixa gran desconeguda francesa amb la qual tots hem somiat algun cop.

MARRAKESH

2008-12-13T08:58:00.000-08:00

Fa dos estius va arribar el moment, era una promesa no complida que s’arrossegava feia ja nou anys; tornar amb ell a Marrakesh. I de sobte, una oportunitat, tres dies per a nosaltres i la ciutat imperial esperant-nos.

Tornava a ser agost a Marrakesh, després de nou anys, tornava a ser agost. Però aquest cop les butxaques ja no eren les de la noia que tot començava a treballar, eren ja unes butxaques que podien permetre’s fugir de les puces dels hostals de 500 pessetes de la Medina.

I de sobte, sense temps a desfer maletes, m’envoltava ja Jma el Fna. Qui no l’ha vista, mai la podrà imaginar, qui no la coneix, mai la podrà jutjar, i qui l’ha gaudit, mai la podrà oblidar, així és i serà Jma el Fna. Ni és la més maca, ni la més gran, ni tan sols la més especial, però és única i té vida, amb tot el que això comporta. Únics són els seus sucs de taronja, que malgrat no són els nostres, refresquen quasi tan com aquell suc recentment espremut que et porten al llit el primer dia de casats, i la vespra –quan desapareix l’embruixament de la taronja- és un anar d’ací cap allà observant els acròbates, els encantadors de serps i l’hipnotisme dels conta faules. A la nit, torna a transformar-se; els cuiners de la plaça treuen les seues viandes als menjadors improvisats mentre capten clientela local i forana , els tuaregs de blau indi venen el seus fardatxos embotellats i curiosos ungüents potenciadors de mil i un atributs. El cafè de France aspira novament a no tenir ni una sola cadira buida des d’on divisar la plaça amb la grata companyia d’un gelat o d’un té a la menta. Cau la nit a Jma el Fna i quan el sol torne a brillar amb més força si cap, tornaran els carros que venen suc i les tatuadores de henna a demanar el braç, la mà o qualsevol part d’una femella sobre la qual dibuixar les seues flors.

Malgrat sembla mentida, que no ho és, Marrakesh és més que Jma el Fna, és també la ciutat de les tombes saddiens, del Palau Bahia, la Medersa Ben Yossef i de la Koutoubia (germana bessona de la Giralda) i quan es busca la pau, no hi ha millor lloc que els jardins Majorelle. De blaus, grocs i verds, de plantes i de flors, llar d’ocells, gats i tortugues una visita per a obrir els sentits; tacte, vista i olfacte.

Marrakesh és el basar més complet del Nord d’Africa, tal volta no tan estimat com el de Fez, però si ben dotat de tot tipus de mercaderies d’aquelles que tan els agraden als occidentals que fins a Marrakesh viatgen. Molts no saben, perquè no pregunten, que la fusta polida i brillant, a cops decorada amb nacre, prové d’Essaouira, que la ceràmica és millor a Fez, que les gavies que tant agraden són de Sidi Bou Said, i que la belly dance mai s’ha ballat a Marroc llevat d’en estil tribal. Però hi ha un altre souq més enllà dels voltants de la Plaça Jma el Fna, hi ha un mercat tradicional que s’estén per la part sud de la Medina, on els turistes prompte desisteixen de caminar a colzades entre els natius amb el risc que una moto, en el millor dels casos, o un ruc carregat de menta, en el pitjor, se’n porten per davant a un incaut visitant. Els anyells són penjats en les carnisseries de metre per metre a l’exposició dels compradors, les gallines vives són degollades entre la bullícia dels transeünts mentre que la sang fresca xopa el carrer sense asfaltar. I tot just, al costat, és ven l’olorosa pedra de color àmbar, el vidre que talla la sang del afaitat, les petites flors de lis, el cardamom, el pa cuit...el carret dels dolços passa per davant dels nostres nassos i la barreja és única.

La ciutat imperial que habita a l’Atlas està viva, més viva que qualsevol altra ciutat d’Africa, més viva que les nostres ciutats grises i industrials, més viva que un jardí verd de centre Europa. La ciutat imperial no dorm, i sempre esta a l’aguait de pescar nous adeptes que la nodreixen amb més vida.

TERRA DE RETORN

2008-12-12T09:42:00.000-08:00

Tot plegat vinc de La Rioja. Un altre cop hem tornat a aquestes terres hospitalàries perquè teníem quelcom que celebrar. I per tal de fer festa, hem anat fins a La Rioja, terra de bons vins i millors caldos.

Com sempre, que ja són tres anys de seguir aquesta ruta, malgrat el centenar quilòmetres de distància no hem pogut deixar de passar per un dels llocs de la península més recomanables sota el meu criteri; La Guardia. Aquest petit poblet conjumina en poca extensió tot el millor que hi ha de La Rioja i del País Basc, tal volta, perquè són gent intel·ligent, que conserven la denominació d’origen Rioja (Rioja Alta, concretament) i la bona costum dels bascos quan es tracta de donar-li a la mandíbula i del bon menjar.

La Rioja Alta, que pertany a Araba, encapçalada per Haro, La Guardia, La Bastida, El Ciego i un bon grapat de pobles més, fan que fins i tot les pedres de les seves antigues esglésies oloren a ví, a fred de desembre, a verema, i conviden a gaudir del paisatge tot regat de conreu vinícola. Castells deserts, bodegues de disseny, bodegues d’antany...tot i més cap en tan poc espai; i alguns noms com Muga o Marques de Riscal, sonen a celebració, a rencontre, a bons moments davant d’una taula i una ampolla compartida.

Ho hem celebrat i hem tornat, i malgrat em promet jo sola que he d’ampliar els horitzons, no descarte que quan tinga quelcom que celebrar, no tornaré a la Rioja Alta.

GIRONA M'ENAMORA!!!

2008-12-11T11:21:00.000-08:00

Ara me n’adone que, malgrat és tracta de l’indret del món que més m’agrada desprès de la Vila, no li he dedicat ni una sola lletra. Mal fet…Com he pogut oblidar a les comarques del nord gironines en aquest blog que solament miren els amics? Molt encertat l’eslògan “Girona m’enamora”.

El temps, la família i l’enveja m’han fet una experta gironina de cor però d’ànima valenciana. Així que quan somnie en viatges em retrec a països del globus que queden molt lluny d’ací i que atrauen per el seu exotisme, però si es tracta de fer vacances, però vacances de debò, aleshores sols existeix Girona; si és temps d’estiu no hi ha costa més recomanable que la Costa Brava...almenys si ets ventureta com jo i no creus que anar a la platja és solament estendre la tovallola i socarrar-te al sol (com els francesos diuen “pendre beacoupe du soleil” que queda més fi que per això són francesos).

Les venturetes ens movem muntanya amunt muntanya avall, a l'aguait sempre de la millor vista, de les aigües més clares i dels fons marins més rics. Aleshores, si busques quelcom més que sorra i sol, cal anar a Begur, Aiguafreda, a la virginal cala del Castell, al far de San Sebastià, a les cales despuntades de Santa Cristina..i de la meua collita i preferència, la cala més amagada de tot S’Agaró de la qual no vaig a dir el nom. A l’hivern o a la tardor, Girona ofereix un romànic que fa goig; Begur, Peratallada, Ripoll, San Pere de Rodes, Besalú...pobles de pedra que transporten al visitant al temps dels joglars i buscavides.

Dalí –el millor ambaixador de l'Ampurdà- ben bé sabia que Girona era terra acollidora, i la ruta que ell ens va deixar en herència ens mou per la ciutat, i va ser Figueres l'escollida, per els pobles amagats, del qual és mostra i exemple a tenir en compte el museu Castell de Pubol dedicat a Gala i per la millor de les costes, la petita de Port Lligat, molt a prop de Cadaques.

I quan bufa el vent de tramuntana, que fa perdre el sentit i gela fins al clatell, la xocolata calenta i les galetes de Camprodó, o fer un tomb per visitar l’artesania de la Bisbal o trepitjar la terra volcànica d’Olot i la Garrotxa aturant-se a la faldilla del volcà a recollir maduixetes salvatges. I es que Girona m’enamora, i per això al maig no es deu faltar per tal d'omplir l’esperit de les flors de la ciutat, Girona florida, on les cases antigues del barri de la jueria s’obrin al públic per a mostrar les ornamentes florals, quan les rambles viuen un esclafit de color i quan el pont del riu Onyà mostra el seu millor perfil.

Girona, terra que enyore, terra estimada, terra envetjada.

HE QUEDAT

2008-09-23T07:28:00.001-07:00

Hauria de moure, he quedat, amb els amics, la fita seria ineludible, he quedat, fa deu anys que varem quedar davant d’una església a Estocolm, però no hi puc anar.

Aleshores, fa deu anys, érem amics inseparables, més que família, érem la familj, tot el que tenia i tot el que apreciava en aquell racó de la gèlida Suècia. Va ser acomiadar-nos un estiu i començar a ser adult; treball, parella i desprès família i la vida ens ha donat molt tombs, però encara som amics.

Com a tot arreu, hem perdut membres pel camí, i també n’hem recollit, agregats els quals han segut ben rebuts a casa nostra, però els veritables amics continuen tenint un bon lloc al meu cor.

Me’n vaig, he quedat amb la familj a la porta de la Kyrka d’Estocolm, ho assec, he quedat amb ells i pense acudir, deixeu-me per unes hores que torne virtualment a la vida d’Erasmus, perquè he quedat amb els meus i ells també acudiran.

QATAR

2008-09-21T08:44:00.000-07:00

Em pense que trigaré molts anys en trobar altre país així. Qatar és inimaginable i sobretot inigualable. Alguns viatgers diuen de Doha que és tan sols una burda copia de Dubai, altres són més escèptics i afirmen que simplement, no hi ha que veure en Doha, per a mi, una ciutat i un estat únics al planeta. Mai fins ara havia vist un avió volant per sota la grua d’un gratacel en construcció, mai un museu modern tan perfecte com el de les Arts Islàmiques de Doha, mai un basar tan ben conservat com Souq Waquif i mai un desert que s’enfonsa dins la mar com el de Khor Al-Udaid.

I amb tot, una barreja de gent venint i tornant per la Corniche, carregats amb bosses del City Center i hamers abandonats perquè se’ls ha punxat la roda. Qatar, un país al que prompte ningú gosarà fer-li ombra.

ISFAHAN

2008-09-21T08:14:00.000-07:00

Des que Isfahan era el centre cultural del món ha plogut molt...ara per ara, la ciutat seguis distingint-se de les seues veïnes i és la favorita dels irànics per tot el que aquesta gran ciutat oferta. Ens podem imaginar fa un bon grapat d’anys com era Isfahan, com ens podíem haver reflectit en els miralls de palau, quina vista tenia el sultà de la plaça quan aguaitava des de la terrassa i quines meravelles es vendrien al basar abans d’arribar a indrets més llunyans en la ruta de la seda. Molta imaginació és el que cal per tal de veure Isfahan amb els ulls de Marco Polo, però d’imaginació n’estem servits tots aquells que viatgem a Persia.

YAZD

2008-09-21T07:40:00.000-07:00

Yazd és el primer poble de Iran, a Yazd qualsevol es benvingut i la bellesa d’aquesta petita ciutat no deixa ningú indiferent. Les seues torres de vent, les seues mesquites accessibles i el fervor dels fidels Zaratustra fan de Yazd un indret per al descans i un lloc per tornar. La petita Yazd de fang i adob no enveja les seves germanes ni te motius per a fer-ho.

Shiraz

2008-08-26T09:39:00.000-07:00

Diuen els natius que la gent de Shiraz són els essers més alegres de tot Iran, que acullen als visitants de manera especial i que sempre tenen temps per un te amb un amic. Bé, jo no sabria diferenciar atés que tant a Shiraz, com a Yazd o Ispahan (de Teheran hi ha poc a dir) la gent es molt amable i no podria distinguir pel que fa a l'amabilitat entre una ciutat o altra.

El que sí percep com a visitant és que mentre que algunes poblacions són molt conservadores, a Shiraz es respira un aire de gran ciutat. Les joves gairebé porten els cabells al descobert ja que el mocador cau, discretament i amb intencionalitat contraria a l'establert, i de poc que no toca el clatell, mentre que d'altres acurten tan el tros de roba que fins i tot sembla un turbant. Els chadors són una peça d'avia i de beates i pels carrers es divisa fam de novetats i ganes de llibertat, tot barretjat amb una inocència i curiositat.

L'ANTIGA PERSIA

2008-08-26T09:15:00.000-07:00

Fa un grapat d'anys existia un país que era lloc de trobada de cultures; Shiraz era la ciutat del vi i de les dones, de jardins i d'alegria...i Ispahan era bressol del món civilitzat. Molt abans de tot això, Alejandro Magno ja rendia tribut davant la tomba de Ciro, en Pasagarde, malgrat despres fora també l'autor de la cremà de Persepolis.

Ara, d'eixe món pel que transcorria la ruta de la seda, d'eixe món que despertava la curiositat de grans viatgers com ara Marco Polo, ben poc queda...un grapat de Caravensarails en runes i dispersos, llevat d'honroses execepcions, i uns bassars ben restaurats on encara es pot sentir l'alè de les caravannes que abans l'abastien.

I es que el poder dels Pahlevi primer i de la República Islàmica d'Iran després, han maltractat un poble que l'únic defecte que té es comptar amb l'or negre que assola el món.

N'Aitana

2007-09-16T15:04:00.001-07:00

El millor viatge de la meua vida, es sense cap dubte, aquell dia que sense esperar-lo va venir Aitana al món. Va ser un vint de juny i no l'esperavem fins al vint de juliol, anant bé. Malgrat haver sigut un fetus poc donat a mourés i que gairebé no es deixava sentir dintre les meves entranyes, Aitana va venir al món amb moltes presses i espentant de valent.

Quan el dolor era massa freqüent, tots dos, el pare de la criatura i jo, començàrem el viatge de la nostra vida que feia "stopover" a l'hospital. En unes hores, que no foren poques, ens van presentar Aitana i des d'aleshores, en aquest viatge ja n'erem tres.

Passió

2006-07-03T08:28:00.000-07:00

Orient mitja i tot el que tinga a veure amb aquesta ancestral cultura fa temps que em tenen presa d'una captivadora admiració.

I la Belly dance no podia ser menys. Sabeu d'on ve el nom de "belly dance"??els iniciats en l'anglès, saben que la traducció de belly es ventre, però el nom que rep aquest ball, el de "dansa del ventre" es deu a una curiosa confusió. Quan els anglesos arribaren a Egipte i foren testimonis del bell art de la dansa -fins l'època otomana fou un secret i sols les gitanes saguassis ballaven per al públic- preguntaren als egpipcis què coi de ball era eixe que practicaven les dones. Ells contestaven que era "baladi", el nom original del ball i que significa "poble", es a dir "el ball del poble" i ells entengueren "belly", la dansa del melic, i més eufemisticament, la dansa del ventre.

Amb aquest malentés la belly dance ha arribat fins als nostres dies, i Hollywood es va encarregar de decorar-la amb or i pedres de cristall, de treure de sobre de les ballarines les groses i llargues túniques pròpies del país, tan poc evocadores, i canviar-les per gases curtes i transparents. De tapar-ne el verdader sentit d'aquesta dansa, enfocada a la maternitat i a la força de la dona, per tal de vendre-la com quelcom per fer embogir al sexe masculí, i va tenir cura d'amagar el sabre i el bastó, eines enfocades a mostrar a una femella forta. Ara per ara, entre els nubis -i en especial entre els mascles- encara es practica la dansa del bastó, així com en pobles d'Afganistan, però poques dones s'atreveixen a lluir-lo i la belly dance, en el millors dels casos, queda reduïda, a l'Orient mitjà i a països de l'Àfrica del sud, a l'àmbit de les bodes ballant-se solament en preséncia de les familiars i convidades. La resta és pur espectàcle.

bella

2006-06-21T04:35:00.000-07:00

Solo ella podía seguir tal cual; sólo ella puede ser bella con la lluvia, con el sol, con el frio, con la niebla.

Que otra ciudad merece este título? Bella Venecia; isla de palacios, máscaras, dorados mosaicos y suntuosos trajes. Góndolas que parten hacia estrechos canales siendo guarida de enamorados, terrazas en pleno frio invernal al abrigo de un ardiente capuchino.

Venecia la eterna; romántica, melancólica, cautivadora y siempre bella.

Milàn

2006-06-12T01:41:00.000-07:00

De ben xicoteta vaig estar un cop a Milàn. Es tractava d'un llarg viatge amb bus que van organitzar les monges del col·legi. Amb onze anys no es pot demanar massa i pot ser tenia una vaga idea del que anava a trobar.

Milàn passarà de nou sense pena ni glòria a l'àlbum de records que poc a poc s'esborren. Poca cosa a dir sobre la ciutat llombarda; que fa fred, que neva a l'hivern i que llevat d'una experiència sobre la glaçada terrassa del Duomo i una escapada a la galeria Victorio Emanuelle, res més es pot destacar d'aquesta ciutat gris.

Els/les amants de Gucci, Versace o Armani no crec que estiguin d'acord, però en fi, el viatjar te aquestes cosses, uns es tornen bojos per un indret i altres passem per ell sense pena ni glòria.

El regreso; Londres

2006-06-08T05:14:00.000-07:00

No me lo planteaba, sinceramente. Ni pense que me causaría tanta satisfacción volver a pisar tierras inglesas. Era una alborotada adolescente cuando llegue a la ciudad del grunge y a menudo, los adolescentes, tienden a olvidar.

Habia borrado de mi mente el camino desde Notting hasta mi querido Portobello; la casa dónde tomaba té de jazmin ya no estaba, en su lugar un acogedor pub de paredes de ladrillo, chimenea y cuadros a lo pop art sustituía la oscura teteria donde mil veces me habia recostado en sus cojines.

Esta vez no vi a la menuda Wendy James, con la que solía tropezarme en mi pubertad y cuyo "I don't care" todavía me sacia de libertad cuando las circunstancias agobian más de lo debido. La eche de menos, pero pude adivinar que no debia andar lejos de su amada Portobello.

Alli seguía mi colegio; me acerque hasta su puerta, donde años antes me fumaba mis primeros pitillos y aún hoy, y por desgracia, sigo con el mismo horrible hábito de entonces.

Volvi al Soho, pero encontré que Carnaby ya no era ni tan siquiera la sombra de lo que dicen un día fue. Mi Soho de prostitutas y discos de segunda mano, ya no existía. En su lugar un bufeet de yo-sushi y algunos bares que ni siquiera son de ambiente.

Por suerte, siempre nos quedará Covent Garden; las mismas tiendas, las mismas terrazas, la misma gente. Allí me senti de nuevo, la a niña de quince años que un día llegaba de su Levante Feliz a la gloriosa Londres; sonreí con los mimos callejeros y con los zancudos charlatanes, y poco a poco el inglés se volvió más facil y asimilable. Disfrute de un mal cafe ingles y aburrí a mi compañero con historietas de mi vida en la city.

Esta vez, querida ciudad, espero tardar menos en volver.

Dubai; el emirato de nunca jamas

2006-06-06T09:32:00.000-07:00

Si alguna vez os habeis parado a pensar en lo poderoso que puede ser Dn.Dinero, no os perdais Dubai.

El único hotel de siete estrellas del mundo junto a una playa divina, de un país islámico como el que más, donde las occidentales se pasean en tanga y las creyentes de la palabra del profeta se bañan con abaias.

Una chica pide un cafe en el centro de Dubai, viste shorts de Chanel, camiseta de tiras con bordados de Escada sobre el insinuante pecho y la pedicura más fina que puedas encontrar. De pronto aparece un chico con una túnica blanca hasta los pies, y trata de tapar a su novia con una torera vaquera de las recelosas miradas de los babeantes inquilinos de las mesas de alrededor. Asi es Dubai.

Un creek repleto de vida, extranjeros que nunca llegaran a ser dubaitis que se parten la espalda, día a día, por esa patria chica a la que sueñan con volver. Autobuses que tienen los mejores asientos restringidos a mujeres, oro por doquier, cristal teñido hasta donde alcanza la vista, y en su seno, el centro del Mundo, como ellos lo llaman.

Gente que en su andar de día a día, se paran a ver lo que nunca tendran, las suntuosas villas del complejo The Palm. Anuncios del edficio más alto del mundo, se mezclan con chiquitas entradas en carne, que hacen footing a los pies de las Emirates Towers, cubiertas por un velo negro del que solo se ven sus novedosas Nikes.

Que más puede comprar el poderoso Dn. Dinero??

El mejor secreto; Oman VI

2006-05-31T00:57:00.000-07:00

El mejor secreto de Oman no son sus gentes, ambables, hospitalarias, tolerantes y siempre dispuestas a ayudar al viajero. No, no hablamos de la variopinta geografía humana cuando nos referimos al secreto de Oman.

Tampoco son sus bellas ciudades; ni la embriagadora y siempre bella Muscat, ni la divina y exigente Nizwa, ni tan siquiera la blanca ciudad costera de Sohar y tampoco la antigua Sur, anclada en una bahia de hermosos dhows surcando sus costas tal como un día hicieran el mítico Simbad el Marino o el renombrado Marco Polo.

No guardan dicho secreto las eternas arenas de Wahiba, donde los atardeceres son rojos y las noches blancas por el brillo de las mil estrellas que en ellas se aglutinan. Wahiba, hogar del último orix, refugio de dromedarios y poblados de nómadas jaimas.

Ni siquiera son sus virginales costas en las que las tortugas rompen sus cascarones para salir al sol, donde los tiburones se dejan arrastrar jugando con la resaca, hasta las mismas orillas de Khasab y los delfines escoltan a los antiguos dhows que cargan intrépidos marineros.

El mejor secreto de Oman lo guardan celosamente las montañas; en un vano entre las rocosas se abre subitamente y sin previo aviso, la vida. Vida que simboliza el agua. Preciado líquido cayendo desde las cascadas, que discurre entre piscinas naturales, y llega hasta las orillas calmando la sed de palmeras y plantaciones. Agua limpia, agua clara, agus dulce, agua fresca, agua oculta al resto de mortales que jamas imaginamos que tal belleza podría ocultarse en los numerosos Wadis de Oman.

Inshala el secreto sea guardado de infieles que prostituyan este paraiso.

Ras al Jinz; Oman V

2006-05-29T02:01:00.000-07:00

Acampar bajo la ténue luz de las estrellas en la reserva natural de Ras Al Jinz. Ser guíados por hombres de blancas túnicas que te muestran su más preciado tesoro; la gran tortuga verde que cada cuatro años vuelve a la misma pequeña cala para hacer un agujero en la arena y dejar alli su futuro.

Y con el alba, volver sobre tus pasos para descubrir que la gran tortuga ha vuelto al mar, dejando su rastro en la arena. Míticos animales que tienen escrito en sus genes que algún día han de volver a Ras Al Jinz.

Khasab; Oman IV

2006-05-26T09:12:00.000-07:00

Soc mediterrània, no ho puc negar. Soc de mar i de salitre, de platja i de sol, de pell que no es socarra llevat quan el mal ve d'Almansa. El meu Mediterrani per a mi és més que un mar, però la mar ho és tot.

Com en qualsevol parella, la mar i jo hem tingut les nostres disputes i les nostres reconciliacions; l'estime. L'estime a l'estiu quan em refresca i l'estime a l'hivern, quan ella tan magnífica escolta les meues pregaries o se'n beu les meues llàgrimes.

La mar i jo ens hem tornat a trobar; com en el millor somni l'he trobada turquesa i calmada, l'he trobada al darrrere d'una muntanya i l'he trobada en una cala d'arenes blanques e inmaculades. L'he trobada a Khasab i m'ha rebut farcida de vida, taurons, cavallets de mar, dofins i estranys vaixells que penetraven en ella. Allà on s'acaba el món, comença Khasab.

La mezquita entre las mezquitas; Oman III

2006-05-26T08:37:00.000-07:00

Dejadme que os narre una historia:

En un país donde siempre brilla el sol, en una ciudad que se dispersa entre el mar y las montañas, donde los hombres visten de blanco y las mujeres se cubren de negro y oro, se erigió una mezquita para commemorar el reinado del Sultán. Obsesionado con salir del ostracismo al que occidente le habia condenado, el rico mandatario quiso eregir, en honor a Mahoma, el más bello monumento que jamás hombre alguno hubiese podido soñar. De este modo, mando levantar una obra faraónica de marmol blanco que brillara más que el sol, la decoró con bellos jardines y preciosas fuentes donde los pájaros y los hombres calmarían su sed y se guarecerían en la sombra de los mejores frutales, en sus techos colocarían las más ornamentadas y hermosas maderas de Oriente, y sus fieles pisarían la más bella y larga alfombra que las manos iranís fueran capaces de tejer, traerían los mejores esmaltes para sus mosaicos interiores, los más diestros artesanos para la confección de sus murales, y cuando la noche destronara al sol, los creyentes seguirían acudiendo a la llamada del almohacid iluminados por la lámpara más grande de toda la humanidad. Y para demostrar cuan grande es el poder del Sultán, la mezquita permanece abierta a fieles e infieles, y sus puertas de perfumado sándalo nunca se cerrarán.

Así nació la Gran Mezquita de Oman.

Old Muscat, Omàn II

2006-05-23T08:44:00.000-07:00

De petita em quedava embelesada amb les faules de les Mil i Una Nits, avui encara somni amb odalísques que ballen la dansa del ventre cobertes de gasses multicolors i pedreria als malucs, que prenen el chai amb gots de vidre fi ribetejats d'or mentre trepitgen catifes de fil iranià amb la suau llum d'una espelma com a fons.

Si tot això avui encara tinguera lloc, si algun califa tingués un harem de belles dones de llargs cabells negres que ballaren al so d'una darbuca, necessàriament hauria de ser entre les parets del Palau Alan.

Flanquejat a terra pels Forts de Al Jalali i Al Mirani, guardat gelosament per la mar de qualsevol atac de pirates a la deriva en el Mar d'Aràbia, el Palau Alan representa tots els faustes d'un món ancestral que ara per ara no te cabuda llevat d'Omàn. Sostres que dibuixen amb indi un cel d'estrelles daurades, pilars que eleven fins a lo diví la figura del sultà i una blanca i polida balconada de marbre mitjançant la qual arrimar-se al poble de tant en tant.

Qui fòra la filla del sultà per jugar a donar la llibertat als coloms missatgers que travessaren les altes reixes de la porta! qui fòra sultà per gaudir dels privilegis de ser un Dèu entre els mortals! Qui fòra, ni tan sols, el gat de la sultana per tal de caminar amb port elegant sobre les llises rajoles del Palau d'Alan...

El despertar dels sentits; Omàn I

2006-04-28T07:44:00.000-07:00

La vista no em dona per a més enllà de les muntanyes Hajar, tota la resta és boira. No sé si son les meves lents de contacte les que s'han entelat o es que fora d'eixe horitzó no hi ha res.

De sobte, un home amb gel·laba ultra blanca passa pel meu costat i al darrera deixa una fragància que quasi es pot tocar. Perseguint el perfum que parla d'anys ancestrals arribe fins al soc. Reconec la mirra, l'encens i em presenten el sàndal, la rossa i el gessamí

Abaies negres em rodegen i la llum que es filtra per les voltes il·lumina la màscara d'or d'una dona de mans tatuades que compra un cremador omaní. Em quede quieta, inmòbil i la màscara brilla amb més força si cap.

Surt del soc encara perplexa per allò que els meus maldestres i miops ulls han contemplat. La Corniche en tota la seva magnitud em fa la salutació esperada...

La noche de Amman

2006-03-17T07:10:00.000-08:00

Despertar oyendo un cántico monótono, inteligible, apenas inaudible pero redoblando en los tímpanos y en lo más recóndito de tu cerebro. Apenas se ha hecho de día y el exótismo se abre camino desde los oídos hasta las venas por transfusión directa; el almohacid nos recuerda que estamos inmersos en un punto lejano del planeta tierra, en Amman.

Un nuevo día la luz iluminara las ruinas romanas de la ciudad antigua, las bulliciosas calles del centro, los escaparates caragados de oro donde las novias compran sus dotes, los mercados y los palacios, las miserias humanas y los hoteles de lujo...cesó el reino de la noche en Amman, aunque...volvera.

Petra

2006-03-17T07:03:00.000-08:00

Petra es aquello que todos tenemos escondido en lo más recondito de nuestro ser...cambiante, oculta, misteriosa, ajena al tiempo en que vivimos, desierta a veces, bullciosa a menudo...vivo reflejo de la realidad diaria del ser humano. Según la luz, según el clima, según el día, Petra se manifiesta de una forma u otra, sus fachadas adquieren tonos distintos a medida que avanza el día pasando del rosa al amarillo, del amarillo al ocre, del ocre al violaceo, del violacio al rosa. Así es Petra, la eterna rosa del desierto. Así somos nosotros.

Nuestras miserias y nuestras alegrias reflejadas en la belleza de la piedra.

Kairouan la santa; Tunisia

2006-03-09T09:20:00.000-08:00

Diuen que si vas quatre cops a Kairouan es com si haguessis viatjat a la Meca...jo no ho sé. No soc pas creient, però aquesta ciutat és la quarta ciutat Santa de l'Islam i també marca un abans i un després d'un viatge a Tunisia... el abans es veu reflectida a la capital i a la seua avinguda, a les seues dones sense vel i a la modernitat del seu tub...el després te com a cap i casal Kairouan..després d'una visita a la ciutat murallada, ja res torna a ser el mateix.

Un poble qualsevol; Tunis

2006-03-09T09:11:00.000-08:00

Podia haver sigut qualsevol poble de la costa, però va ser Mahdia... una loteria, una fugida dels cridaners ressorts de les més conegudes Hammamet o Soussa, però aquell poble no va ser pas un indret de pau. Sols la deessa fortuna podia estar tan avorrida com per a fer coincidir la nostra visita amb un festival, una boda i un concert d'estiu. I allí estàvem nosaltres, sense pegar ull en tota la nit...per sort, ben de matí, no hi quedava ningú.

Tunis; la ciutat

2006-03-09T08:59:00.000-08:00

L'esplendorosa avinguda Hamid Bourgila...dèu ni do!! qui ha dit que estem en Àfrica? Per sort sols hi ha que caminar fins al final de l'avinguda i travessar la Porta de França. Amagades darrera el souk on es compra i es ven tot tipus de souvenir turístic, un cop hem deixat al darrere el grup d'anglesos i l'eixam de cridaners peninsulars, una Medina diferent surt a rebrens. Per on transiten dones, nens, vells, carros, rucs...la vida normal dins la Medina es allò que la fa tan diferent.

Singapur

2006-03-09T08:23:00.000-08:00

Boja!!!!!!!!!! completament...sense possibilitat d'un entrellum de salvació. Bogeries asiàtiques barrejades amb una mica d'occidentalisme, un grapat d'asiàtics i una bona dosi d'exageració amb tot el que fan. Els gratacels lluents donen pas a les cases baixes i coloristes de la petita Aràbia regne musulmà que conviu amb els temples hinduismes amb tan sols creuar un carrer. Mentre uns adoren Mahoma, i uns altres una vaca, el barri xinès viu amb tota mena de faust l'arribada del nou any.

Però poc o res de tot açò importa a la població de la petita illa que passeja les hores mortes per la Orchad Road, el carrer amb més tendes per metre quadrat del planeta; un món dedicat a les compres sempre i quan no es llancen les brutícies al terra.

Benvinguts sigueu a la sempre sorprenent Singapur!!!

La illa beneïda

2006-03-09T08:11:00.000-08:00

La illa dels deus. Deesses huracanades en forma de monzò, immensos arrossars dispostos en belles fileres de verd, volcans dormirts esperant millors temps per despertar, gent que encara creu en mites del Barong, ofrenes florals als temples que queden ofegats per la mar quan pugen les aigües...Bali. Evocadora, somiadora i sempre amb el somriure als llavis; així es aquest petit indret d'Indonèsia

Lombok

2006-03-09T07:48:00.000-08:00

Tímidament, molt a poc a poc, tremolosa per la bellesa de la seua veïna Bali, aquesta illeta comença a fer camí. Poderoses raons fan d'ella una aposta per a un encertat viatge, muntanya, fauna marina, platges daurades, ones infinites...però potser Lombok compte amb una atracció que d'altres ja han perdut: els nens al sortir del col·legi encara saluden "shaking hands" al visitant, fins quan de temps?? gaudim al màxim d'aquesta inmensa sort i de la bondat de les seves gents...mentre duri.

Estambul

2006-03-09T07:28:00.000-08:00

Cuanto tiempo estuve declinando la invitación de esta ciudad!! Demasiado, y una vez vista y asimilada ¿cómo pude sobrevivir sin ella? Bezayit, Aya Sofia, Mezquita Azul, Ortaköy, Galta, Taksim...

Debo volver, he de volver. Estambul es de esas ciudades que no se reconocen en el tiempo; que tienen su lugar antes y ayer y en las que nunca dejas de asombrarte de la capacidad humana para crear.

Viatge a Marroc

2006-03-03T06:01:00.000-08:00

Marroc amb la familj va suposar un abans i un després de la meva manera de viatjar.

La ruta comença a Barna, passant pel Llevant Feliç i embarcant a Algesires.

Des de ahi Tanger, Asilash, Rabat, Casablanca, El-Jadida, Essaouria, Marrakesh, Taourit, Ouzarzate, Er-Rachida, Fez, Volubilis, Meknes, Xaouen i Tanger.

Quan hi tornem??

La vida Erasmus

2006-03-03T05:43:00.000-08:00

Bells temps i vells records també. El AF simbolitza per mi tot un seguit d'aconteixements que dificilment podriem haver previst quan preniem part d'aquesta feliç imatge.

Ser un Erasmus ens ha marcat per a la resta de les nostres vides. No soc res del que m'haguera imaginat aquella tarda de septembre a la cuberta del AF Chapman, però, quí pot preveure un cami??

Pero que malament hem començat!!!!!!!!!!!!

The Gambia

2006-03-03T05:37:00.000-08:00

En estos tiempos que corren, ávidos de globalización, creemos desde el vértigo de la vida en el primer mundo que ya no quedan lugares sin explorar. Llegamos a todas partes, e inundamos cualquier rincón del globo con aire acondicionado en los meses de verano. Sin embargo aún es grato encontrar un lugar donde el tiempo se detiene y las horas se suceden como antiguamente, a ritmo solar.

En un lugar del planeta, donde la luz eléctrica es un escaso bien que pocos conocen y algunos solo de oídas, todavía salen los muchachos de sus chozas de paja para saludar con la mano al solitario autobús que cruza por las casi inexistentes carreteras que unen la Costa Atlántica y la capital Banyul, con el indómito interior del país, marcado por el río que lleva su nombre: Gambia.

Gambia representa el África Interior, o el África interior está representada en Gambia, da lo mismo. Sus fronteras con sus vecinos Senegal y Malí no son más que producto de caprichosos designios colonialistas, materializados a regla y a compás, sobre el mapa de los pueblos. Mientras que sus gentes y modos de vida, son los mismos y apenas han variado en el correr de los años. Estas gentes siguen viviendo de su trabajo en la tierra y la pesca en su río, siguen reuniéndose en sus mercados diarios y no han oído nunca hablar de un supermercado ni falta que les hace.

Gambia fue para los ingleses y norteamericanos, recurso inagotable de esclavos arrebatando de pueblos como Jufru hombres como Kunta Kinte. Con el sarcasmo que da el correr de los años, un guía en Georgetown nos explica como los gambianos agradecen a sus esclavistas de Europa que un día no muy lejano abolieran la esclavitud y la sustituyeran por un método más rentable a la metrópoli; la colonia. Y así fue y así ha sido hasta 1965, año de la independencia de este pequeño país.

Y desde entonces y mientras tanto, los Gambianos siguen pescando en el océano Atlántico, y en el caudaloso Gambia, recolectando el fruto de los mangos y esmerándose en sus cosechas de cacahuetes, máxima fuente de ingresos del país hasta que algún día a alguién se le ocurrió que podrían tener turismo. Ahora podemos viajar a Gambia y recordar un poco de aquella historia que hemos transformado en nuestros libros hasta minimizarla y olvidarla. Aún así, y después de todo, los muchachos de Gambia siguen saliendo de sus chozas de paja para saludar con sus manos a un autobús solitario, a la vez que gritan desde la lejanía: “tubabu” que significa: hombre blanco. Otros echarían a correr sólo de recordar tales hechos, ellos no se cansan de sonreír y saludar sin un solo atisbo de rencor en sus blancas sonrisas.